Devem estar tots una mica tips de sentir a parlar de la Festa Major, sí, però és per fer una reflexió que em sembla ben maca i que ronda allò de quina sort que tenim, els sabadellencs, de ser sabadellencs, en algunes coses (en moltes d’altres no, està bé, i em trobareu el primer a l’hora de combatre segons què). Una de les coses bones és que tinguem gent tan xula i amb ganes de muntar coses tan collonudes quan hi ha ocasió. Penso en una Festa Major antològica, sí, fins al punt que ens fa preferir estar a la ciutat en lloc d’acabar d’esgotar aquests últims dies d’estiu tan bons a llocs menys quotidians, però no només la nostra estimada Festa Major.
Al Correbars (amb un ambient admirable i molta diversió tant dels participants com dels veïns curiosos que sortien al balcó i ballaven una mica), m’hi vaig trobar una amiga que vaig fer a l’Embassa’t i pensava si no és maco i quina sort tenim, a Sabadell, que aquests dos esdeveniments crucials de l’any, aquestes dues grans festes, funcionen com un parèntesi, o com una porta d’entrada i de sortida, o com un pont preciós o com un bust de Janus (les metàfores les tinc per a tots els gustos): l’Embassa’t obre una cosa que la Festa Major tanca. I no és només l’estiu, no, és menys evident i molt més màgic, és una mena d’alegria de viure, una certa set d’exhaurir les nits, com la promesa d’un desig que tindràs tot l’estiu per satisfer. No és l’estiu, el que enceta l’Embassa’t i clausura la Festa Major; l’estiu es troba, mig de casualitat, enmig dels dos esdeveniments.
I quan érem més petits teníem ganes de ser aquí aquestes dates en què els nostres pares sempre lluitaven per ser ben lluny o per acabar d’esgarrapar la miqueta d’estiu que queda potser més per les ganes de retrobar-nos amb els amics de casa que no havíem vist durant totes les vacances, més que per la festa en si. Però ara que hem crescut i ens continuem trobant durant l’estiu, continuem tenint ganes de ser aquí no tant per la festa –que de festa n’hi ha a tot arreu– ni per retrobar-nos amb ningú –perquè més o menys ens hem anat veient, al llarg de les vacances–, sinó que ho fem, sospito, per participar d’aquesta mena de ritual que és la Festa Major de Sabadell encara avui per a tots nosaltres.
Argumentàvem, també, sopant amb amics l’altre dia, que celebrar ara té molt més sentit, per exemple, que celebrar l’any nou. Perquè és evident que l’any comença ara al setembre i no al gener, per molt que diguin els números d’uns calendaris fets fa segles en sentit agrari o, pitjor encara, religiós, uns àmbits que no entenc per què ens continuen regint si no és per pura tradició. Fer festes ara, doncs, té tot el sentit del món en tant que començament d’una cosa nova (i, per tant, inevitablement, tancament d’una altra). Només ens faltaria incorporar el raïm (cosa ben ridícula, això de les campanades, per bé que una tradició divertida), que ara n’és temporada, no com al desembre, i tot tindria molt més sentit, que l’hivern ja comença amb una bona traca de festes (Nadal, Sant Esteve, Reis…).
Ja ho sé, ja ho sé, que per molt que escrigui no canviarà re, ja ho sé. Jo em quedaria content amb què tots plegats (almenys els sabadellencs) admetéssim la sort enorme que tenim de ser d’aquí, com a mínim en aquest sentit, que tenim una festa d’inauguració d’estiu com és l’Embassa’t i a sobre una Festa Major tremenda que fa la funció d’autèntic any nou, cosa que la majoria de gent no pot celebrar i s’ha de resignar a esperar a final de desembre (quan el raïm o és d’importació o ja no val re) a fer tota la farsa de fer veure que està començant o acabant alguna cosa amb cap impacte a les seves vides.
I acabaré dient que si mai soc alcalde (sisplau, no) afegiré unes campanades després del pregó perquè no hi pugui haver cap mena de dubte que, en efecte, està començant alguna cosa més que la nostra estimadíssima Festa Major.