La tornada de l’estiu ha estat, en aquesta ocasió, més moguda que mai. No només perquè en l’àmbit global persisteixen els tres perills que promouen més inestabilitat al món: la guerra de Putin a Ucraïna (amb perill d’extensió cada dia); el genocidi terrible que el govern Israelià promou a Gaza (acompanyat d’una clamorosa timidesa europea i d’un silenci eixordador del món àrab); i l’escalada antidemocràtica cada vegada més preocupant de Trump dins i fora dels Estats Units. També pel manteniment i creixement dels nostres propis i particulars elements de preocupació i inestabilitat.
El preocupant creixement de l’extrema dreta a tot Europa es tradueix a casa nostra amb una fagocitació pràctica del PP per part de Vox. L’extrema dreta de Vox (i casa nostra també d’Aliança Catalana) aconsegueix imposar bona part de l’agenda política al partit que encara es defineix com de centredreta, el Partit Popular (i a casa nostra també a Junts). Però, a més, s’estan imposant també les formes agressives, intolerants i antidemocràtiques de l’extrema dreta. Les cares de satisfacció que veiem en la majoria dels dirigents del PP quan insulten i ataquen els adversaris polítics, i especialment el president del Govern (“me gusta la fruta”), no tenen desperdici. L’odi que destil·len els dirigents de Vox i del PP en cada intervenció pública –al Congrés, al Senat, en rodes de premsa o en mítings– fa cada cop més insuportable el seguiment de la vida política espanyola. És clar que sempre trobem a benintencionats comentaristes que posen en el mateix sac tots els partits i ho atribueixen tot a la “polarització política”. La polarització existeix, però atiada des de l’odi i no des de la confrontació de projectes i de polítiques reals.
Aquest mateix estiu hem assistit a una orgia d’incompetència, de frivolitats i de mala fe arran dels incendis de Galícia, Castella i Lleó i Extremadura. A la desgràcia que ha representat per als habitants d’aquests territoris la devastació produïda pels incendis, s’hi ha afegit la pèssima gestió dels seus dirigents territorials, orientats i dirigits per l’estultícia del màxim dirigent del PP, d’un Alberto Núñez (Feijóo) que en un exercici accelerat dels seus trets definitoris ha donat suport i a la vegada contradit els seus presidents autonòmics i ha desorientat propis i estranys, amb peticions extemporànies i mancades de sentit.
I en l’apartat judicial les coses van a pitjor. No solament es fa més evident la judicialització de la política que fa temps que practiquen la dreta i l’extrema dreta, sinó que s’ha clarificat que hi ha una part de la judicatura, petita però molt bel·ligerant, que es dedica més a fer política que a impartir justícia. Potser no calia que ho explicités el mateix president del Govern, però això no li treu ni un bocí de veritat a l’afirmació. La persecució judicial a l’entorn familiar de Sánchez, les amenaces judicials al president que profereixen Abascal, Aznar i el mateix Feijóo, o els plantejaments dels sectors més conservadors de la magistratura, fan irrespirable el clima polític a casa nostra. Però a més distreuen de tot allò que cal reclamar als dirigents polítics: el plantejament d’alternatives destinades a millorar la vida de la ciutadania. És cada cop més trist sentir i veure el soroll d’una confrontació política més basada en l’insult i la desqualificació que en el debat serè i constructiu. I en això els mitjans de comunicació també hi tenen part de culpa, quan s’entretenen més en l’anècdota i l’exabrupte que en els continguts de fons i en la confrontació de propostes i alternatives polítiques.
Però no perdem l’esperança, les coses encara podrien anar a pitjor si la tàctica i l’estratègia de la dreta extrema acaba triomfant i s’imposa el lema de “quan pitjor millor”.