Catalunya és un país petit comprimit entre dos països grossos. Grossos, que no grans. Així com la psicologia ha definit la masculinitat fràgil per als homes, és absolutament necessari introduir el concepte d’identitat nacional fràgil o nacionalitat fràgil per als estats, que m’atreviré a definir com la necessitat constant de les persones o de les estructures d’un estat d’afirmar, protegir i revalidar una única identitat nacional oficial com a dominant, uniforme i indivisible. És fràgil perquè l’estat percep qualsevol expressió d’una identitat alternativa o perifèrica com una amenaça directa a la seva pròpia existència i autoritat, en lloc de veure-la com una mostra de riquesa i diversitat.
Els països petits que, sense fer mal a ningú, viuen sota l’amenaça constant dels països grossos de nacionalitat fràgil, de qualsevol cosa en fan una tradició. Per exemple, com quan Francesc Pujade i Joan Iglesias varen començar el 1963 a fer un foc al cim del Canigó i baixar-lo dins un quinqué, per encendre les fogueres de la Catalunya Nord la nit de Sant Joan. Tres anys més tard, just en fa 60, i malgrat el franquisme i la seva nacionalitat ultrafràgil, la flama va travessar els Pirineus i va arribar a Vic. I des de llavors que s’ha estès a tots els Països Catalans, i s’ha convertit, Viquipèdia dixit, en un símbol de “la persistència i la vitalitat de la cultura catalana”.
Els països petits que han tingut la mala sort de tenir veïns grossos de nacionalitat fràgil veuen com la seva llengua i la seva cultura són contínuament atacades i minoritzades. Els prohibeixen la llengua, els la divideixen per afeblir-la, intenten atacar l’escola. I fan el mateix amb qualsevol manifestació de reafirmació nacional. Vegem per exemple el que està passant al País Valencià o a les Illes Balears, governats per l’ultranacionalisme fràgil de la dreta extrema i de l’extrema dreta en coalició. A Catalunya, l’Estat espanyol ha arribat a prohibir en diferents èpoques històriques els himnes nacionals com Els segadors o El cant de la senyera. Fa només uns dies, es varen expulsar els cantaires de la missa a la Sagrada Família en presència de Lleó XIV, perquè duien una estelada impresa entre les partitures. Sort que som en una democràcia.
Però els països petits sempre es reinventen. I si els prohibien Els segadors, cantaven El cant de la senyera fins que també els el prohibien, que llavors cantaven La Santa Espina i si no, L’estaca. A Mallorca varen tenir més sort amb La Balanguera, que si bé va ser arraconada com a cultura catalana que era, no va patir una persecució explícita. La Balanguera es va cantar per primer cop a Mallorca el juny del 1926, ara fa 100 anys, i va ser l’Orfeó de Sabadell qui la va estrenar al Teatre Líric de Palma.
Els països grossos de nacionalitat fràgil fan sempre el que sigui possible per esborrar la història dels països dominats i minoritzats. Com amb la barbàrie que va venir després del Decret de Nova Planta a Catalunya i al País Valencià, i que va ser completament ocultada fins a gairebé l’oblit. Per sort, la Renaixença va recuperar aquells fets i malgrat la prohibició del país gros, es varen començar a commemorar i se’ls va treure de sota la pols de la història on se’ls pretenia amagar.
És obligació dels països petits i minoritzats mantenir viu el record, per no oblidar d’on venen i no perdre les arrels, si no es volen diluir en el país dominador. És per això que dissabte 27 de juny, a les set de la tarda, l’Orfeó de Sabadell tornarà a cantar La Balanguera. Aquest cop, a la plaça Doctor Robert de la nostra ciutat, acompanyat de cantaires de més de vint corals i de totes les sabadellenques i sabadellencs que no es vulguin perdre aquest moment que, per una estona, serà un pont d’unió directa amb Mallorca i amb les arrels comunes.