La interacció social ens transforma, i no sempre per bé. La FM de Sabadell, efímera per a alguns i cansinament perllongada per a d’altres, em reafirma en una idea que acaba acreditant-se cada vegada amb més vehemència quan acudeixo a esdeveniments multitudinaris: el gaudi col·lectiu abstrau moltes persones de les normes bàsiques de convivència.
No crec que sigui recomanable resignar-se a normalitzar que una cosa tan senzilla com anar a l’Espai Concerts de l’Eix Macià o a les Barraques impliqui haver de caminar per carrers que es converteixen en veritables abocadors públics durant les nits de la nostra setmana gran.
Sortir i gaudir de la nit no pot ser sinònim de comportar-se de manera incívica, per no utilitzar una expressió més malsonant, fent pipí a les cantonades i portals ignorant les desenes de Poli-clean, i llençant escombraries al carrer, per què, què hi fa? Ja vindrà algú altre i ho netejarà demà.
Probablement, haurem de passejar amb botes de muntanya de sola gruixuda perquè el vidre trencat d’una litrona que algun intel·lectual va voler dipositar a la vorera en lloc d’un contenidor no ens travessi el peu.
Acostumat a veure sempre l’horitzó amb llum esperançadora, entristeix presenciar el poc respecte d’alguns (potser molts) pels nostres espais públics, i encara més quan l’abassegadora majoria d’incívics que embruten els nostres carrers durant la nostra setmana gran són joves, en aquells llocs on el programa de festes ofereix un cartell orientat a aquest col·lectiu.
Si a les nostres llars som capaços de respectar uns mínims higiènics per una convivència normal, per què quan sortim al carrer no passa el mateix? Si la combinació d’amics, música, diversió i alcohol ens condueix a aquests comportaments, potser haurem de recalcular les proporcions d’aquests últims. O potser només es tracta d’un problema de valors i educació, sens dubte.
Els esforços municipals per mantenir els nostres espais dignament i conscienciar la ciutadania de poc serveixen si en el nostre interior res no es remou quan llencem un paper a terra, orinem en un arbre o altres conductes vandàliques que també es donen en ocasions semblants ens generen indiferència. Afortunadament, no som tots, però novament tornen a ser els equips de neteja els veritablement indispensables en una equació en què, a més de gaudir, hauríem de posar l’ull en allò que estem perdent quan l’incivisme campa al seu aire i el normalitzem.
De la mateixa manera, sempre m’espanta com de poc o gens que ens escandalitza quan veiem algú llençar una burilla a terra, sabent l’impacte mediambiental que comporta i les substàncies tòxiques que contenen. Sembla una conducta natural que hem d’assumir com a incorregible, com si no fos amb nosaltres, perquè difícilment canviarà. El mateix passa en aquestes aglomeracions humanes en què l’eufòria col·lectiva ens transforma.
Camus deia que “la veritable generositat envers el futur consisteix a entregar-ho tot al present”. Entregar-ho tot al present no significa únicament pensar en la diversió immediata, sinó també la responsabilitat de conservar net i digne allò que compartim. La veritable maduresa cívica és comprendre que l’espai públic és una extensió de casa nostra: la plaça, el carrer, són habitacions comunes en què el desordre d’un afecta el benestar de tots. Si aquells que embruten els carrers fan el mateix a casa seva, que mai no m’hi convidin a prendre un cafè.