Quan una desgràcia succeeix, ens quedem angoixats, però quan en succeeixen dues en menys de 48 hores (18 i 20 de gener), en el mateix sector (ferroviari) i amb morts (45 en el cas d’Adamuz i un en el cas de Gelida), potser hem de fer alguna cosa més que posar-nos les mans al cap i acompanyar en el sentiment familiars i amics de les víctimes.
Encara no se saben les causes exactes de l’accident de l’Iryo i l’Alvia, però tot indica que va haver-hi un problema amb la via. No obstant això, tenim clar que el de Rodalies a Gelida va ser per la caiguda d’un mur de contenció. En ambdós casos podem parlar de falta de manteniment, falta de revisió, falta de seguretat. No és casualitat que l’accident s’hagi produït en àmbits en què el ministeri responsable és el de Transports que, no oblidem, és el que va pertànyer al ministre Ábalos del PSOE. Mentre un es gastava els diners en prostitutes i les col·locava en llocs de responsabilitat remunerats tot i no treballar com per exemple a Renfe i Adif, les vies de comunicació eren oblidades. Després del canvi de ministre, si bé ja no tenim les prostitutes treballant per empreses públiques dependents del Govern d’Espanya, ens trobem amb un ministre macarra que la forma que té de tallar la crisi amb els maquinistes és demanar baixar el suflé emocional.
El suflé emocional com diu el ministre Puente és la defensa de la vida, la seguretat en el treball i la tranquil·litat no només dels maquinistes sinó també dels usuaris. Que estem parlant de 46 morts en 48 hores per dos accidents de tren! De veritat hem de parlar de suflé emocional? Quina poca vergonya. La vida està per sobre de tot. I si amb la crisi de la dana a València vaig considerar que el ministre va fer molt bona feina comunicativa, en aquest cas és per abaixar la paradeta. És un despropòsit que poc després dels accidents indicats, es comuniqués la disminució de la velocitat en un tram de Madrid-Barcelona per la detecció d’unes anomalies a la via, aixecar aquesta limitació en unes hores i tornar-la a imposar al cap d’una estona. Si a Mazón li vam demanar responsabilitats per raons òbvies, què menys fer-ho ara amb els responsables. En els tres casos es podien haver evitat les desgràcies? Sí. Amb previsió, manteniment i política de veritat. Per això dono suport des d’aquí a tots els maquinistes que durant dos dies van decidir no pujar al tren a Catalunya per defensar el seu dret a la vida, a la integritat física, a poder treballar amb garanties de seguretat.
Els pressupostos generals de l’Estat que serveixen per decidir on es gasten els diners estan prorrogats des de l’any 2022. Potser, i només potser, Espanya necessita uns pressupostos que responguin a la realitat actual. Potser, i només potser, els pressuposts prorrogats des del 2022 estan desfasats. Potser, i només potser, un Govern que no pot aprovar pressupostos és un govern que no pot governar i que l’única ambició que té és mantenir-se en el poder.
Per cert, on són els sindicats majoritaris UGT i CCOO? Evidentment, a casa fins que hi hagi canvi de govern.