Fa uns dies, llegia en aquest mateix diari, la notícia que els casaments tornaven a créixer a Sabadell després del 2020. Concretament, 634 unions noves entre civils i religioses. I afirmava que ara la moda era la personalització i, sobretot, les celebracions de les segones núpcies.
Com si no en tinguéssim prou amb el suplici d’anar a una missa de dotze, aguantar el sermó, la calorada, la sogra de bracet, les llàgrimes de cocodril, l’arròs i el menú de gat per llebre... que deu o dotze anys després hagis de tornar a un nou enllaç, perquè un dels dos et convida a celebrar amb la nova parella (ara sí) l’amor per sempre.
De debò que no heu escarmentat i continueu pensant que el nou no acabarà ociós i petrificat al sofà? A mi que ja fa mandra conèixer les parelles de les meves amigues, imagineu-vos haver d’anar al casament de la meva cosina dues vegades en una dècada.
També deia l’article, que la Salut continuava sent l’església preferida per a les sabadellenques... Per tradició, és clar! Perquè a ofici ja no hi va ningú; i no seré jo qui defensi la fe cristiana ni tampoc carregui contra el costumari sabadellenc, ara, el que no entendré mai és aquesta nova moda que el jovent vulgui passar per l’altar, el jutjat o per la farsa de la platja.
I arribo a la conclusió que només les xarxes poden ser les culpables d’aquesta tendència, de celebritats casant-se cada cop més joves, idealitzant-ho petant-nos el timeline amb fotos del pre, del durant i del post, amb rialles, flors, taules aesthetics i festes divertides i sonades.
L’únic que hi ha de veritat en aquelles fotografies és que tard o d’hora acabarà com el rosari de l’aurora i que tal dia farà un any.