És a la muntanya de Montjuïc, és 15 d’octubre del 1940 i està a punt de ser afusellat. Ara recorda el dia anterior, quan va poder veure les seves germanes, i pensa amb preocupació en el seu fill, desaparegut a França. La matinada d’aquell mateix dia, quan encara no havia sortit el sol sobre la capital catalana, Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya, de 58 anys, era conduït cap al fossar de Santa Eulàlia. Arribava a aquell mur després de dos mesos de detenció, interrogatoris i humiliacions.
Diuen que aquell home, digne de totes les causes justes, es va descalçar per trepitjar per última vegada la terra del seu país, que no va voler que li embenessin els ulls i que, davant l’escamot, va cridar “Per Catalunya!”. Aquell matí, el feixisme va afusellar el nostre president escollit a les urnes. Se’l recorda com l’únic president democràticament elegit i en exercici executat a la història d’Europa.
Lluís Companys va estudiar periodisme i també dret amb Francesc Layret amb el qual van generar espais de lluita i va exercir de periodista i redactor en diversos diaris i, més endavant, d’advocat laboralista per a militants obrers i clients sense recursos durant el primer quart del segle XX. L’any 1920 van assassinar Francesc Layret, diputat per Sabadell, i els sabadellencs van elegir Companys per ocupar el seu lloc. Amb la immunitat parlamentària, va poder sortir de la presó en la qual es trobava per la seva acció política. Es podria dir que la nostra ciutat va retornar la llibertat a qui després seria president del nostre país. El vincle amb Sabadell no es va acabar aquí. Companys escrivia a la premsa republicana local, i posteriorment es va fer construir una torre d’estiueig a Can Rull, que va existir fins als anys setanta. Era un dels nostres en una ciutat obrera, tèxtil i republicana que entenia perfectament la realitat del país.
L’any 1922 va ser un dels fundadors de la Unió de Rabassaires, el sindicat dels pagesos de la vinya, i va continuar la seva tasca periodística per generar consciència entre les classes populars. Per a ell, la república era dignitat per als treballadors, terra per a qui la treballa, escola per a tothom i llibertat per a Catalunya.
La nit de Cap d’Any del 1933, pocs dies després de la mort de Macià, el Parlament va elegir Companys president de la Generalitat. Un home vinculat a la cultura republicana, obrerista i rabassaire presidia ara Catalunya. El seu govern va impulsar la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament perquè els pagesos estiguessin protegits i poguessin accedir a la propietat de la terra que cultivaven. La dreta la va portar al Tribunal de Garanties Constitucionals, que la va tombar argumentant que el Parlament no hi tenia competències. Praxis que es mantenen gairebé un segle després.
El 4 d’octubre del 1934, la CEDA entrava al govern espanyol. A Europa, Hitler ja manava a Alemanya i l’esquerra hi va llegir l’avantsala del feixisme. Dos dies després, Companys proclamava l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. La resposta espanyola va arribar a través de l’exèrcit: el president i el seu govern van acabar empresonats i condemnats a trenta anys, i l’autogovern de Catalunya va quedar suspès.
La victòria del Front d’Esquerres el febrer del 1936 va retornar Companys a la presidència. Pocs mesos després, el cop d’estat militar del juliol va obrir la guerra civil. Amb el pas de la guerra i la pèrdua de territoris republicans, a inicis del 1939 Sabadell queia en mans de les tropes franquistes i Companys emprenia el camí de l’exili. El molt honorable president es quedava a França mentre buscava el seu fill Lluís, malalt. L’agost del 1940 era detingut per la Gestapo, que el va lliurar a Franco.
A casa nostra mai vam acabar d’eliminar-la: una dictadura de 40 anys de repressió transformada en una democràcia orquestrada per les oligarquies franquistes disfressades de democràcia han fet palès de la seva existència amb la persecució dels moviments progressistes i d’alliberament nacional. Les detencions durant les prèvies als Jocs Olímpics del 92, les reiterades condemnes per la cremada de fotografies del rei o l’anul·lació de part de l’Estatut de Catalunya referendat pel poble català.
També a partir del 2012 amb l’organització de la consulta del 9-N. I seguidament i amb el seu màxim exponent el 2017: per segona vegada en menys d’un segle, un govern de la Generalitat escollit a les urnes acabava a la presó o a l’exili i l’autogovern era intervingut. Ningú no va ser afusellat, però la lògica de fons, la d’un Estat que respon amb repressió a una qüestió democràtica, ressona amb el 1934.
Aquesta situació a més s’ha vist agreujada arreu del món des de fa uns anys en què veiem com l’extrema dreta governa o condiciona governs en diversos països europeus, on es retalla la llibertat de premsa, s’impulsen polítiques gairebé esclavistes, es posa la justícia al seu servei i fa desaparèixer els drets de les persones migrants i LGTBI+. El discurs d’odi s’ha normalitzat: assenyalar el veí diferent com a culpable de tots els mals, enfrontar els treballadors entre ells i desacreditar les institucions democràtiques comença a ser massa habitual.
Malauradament, avui dia, l’amenaça també parla català: Aliança Catalana trenca el model de cohesió que ha fet de Catalunya un sol poble; fa de l’exclusió un valor, defensa polítiques neoliberals que deixen enrere les classes populars i, en nom d’un suposat pragmatisme, ja obre la porta a acords amb Vox. Tot plegat posa la nostra terra en perill.
Recordar el president Companys és un camí: l’alliberament nacional i l’alliberament social són una mateixa lluita inseparable de l’antifeixisme. Per això, avui li devem mantenir viu el que defensava; construir uns ajuntaments que governin per a tothom, la garantia de poder viure d’una manera digna, d’arrelar-nos amb la cultura i l’ensenyament del i pel poble, d’aconseguir una ciutat on els drets no depenguin de la teva identitat, de seguir lluitant en favor de la classe treballadora i de seguir creant una memòria que no quedi en l’oblit.
A Montjuïc, aquell 15 d’octubre, van voler afusellar una idea. 86 anys després, la idea continua dempeus i el millor homenatge serà la victòria.
Quim Belmonte és secretari d’organització d’Esquerra Republicana de Sabadell