Aquesta setmana tornaran a celebrar-se actes relacionats amb la mort de Franco, un fet ocorregut fa ja cinquanta anys. Mig segle. Quan allò va succeir, jo només tenia sis anys. Els meus primers records no són els d’un país en blanc i negre, sinó els d’una Espanya que començava a obrir finestres, a respirar, a dialogar. Jo vaig créixer en la Transició, i la meva memòria política i vital està lligada a un dels exercicis de reconciliació més grans que hem fet com a nació.
La Transició va ser un projecte col·lectiu. Es va redactar una Constitució que va unir sensibilitats molt diferents, fins i tot qui venia d’històries enfrontades. Hi va haver renúncies, hi va haver generositat i es van assolir acords que van tenir suport de manera aclaparadora pels espanyols. Va ser un exemple admirat arreu del món i que hauríem de reivindicar més sovint.
Tanmateix, avui vivim un moment en què alguns prefereixen continuar mirant enrere. Uns perquè senten nostàlgia d’un passat que no ha de tornar. Altres perquè semblen necessitar mantenir viu Franco per conservar vots. Uns i altres, des de trinxeres oposades, semblen coincidir en el mateix: impedir que Espanya giri full i es miri a si mateixa amb serenor.
Nosaltres no compartim aquesta visió. Creiem que un país no pot construir-se ancorat en un conflicte que pertany als nostres avis. Als nostres fills els hem d’ensenyar què va passar, és clar, però també —i sobretot— com vam ser capaços de reconciliar-nos. La Transició és el llegat polític més gran que hem rebut i un dels millors exemples que podem deixar a les generacions futures.
Per això no participem en commemoracions que reobren ferides que la immensa majoria dels espanyols va decidir tancar fa ja dècades. No perquè vulguem oblidar, sinó perquè volem aprendre. No perquè mirem cap a una altra banda, sinó perquè mirem endavant.
Avui, tant des de certs sectors de l’esquerra com des de l’extrema dreta, hi ha qui intenta tornar a dividir-nos, reconstruir trinxeres, enfrontar-nos en identitats irreconciliables. Ens volen separats, polaritzats, enfadats. Però aquest no és el camí que ens va portar a la democràcia plena ni a la societat del benestar que hem construït entre tots.
Nosaltres triem un altre camí: el del diàleg, la convivència i la conciliació. Triem la responsabilitat de treballar per un futur millor per als nostres fills i per als nostres nets. Triem no caure en discursos que alimenten l’enfrontament. Triem defensar allò que ens va unir: la capacitat de perdonar, de pactar, de construir plegats. Aquest va ser l’esperit de la Transició. I és en aquest esperit on vull estar, on seguiré treballant i on sempre em trobaran.
Nota de l’editor: El D.S. obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.