Hugo Chávez va guanyar netament quatre eleccions presidencials: les del 1998, 2000, 2006, 2012. Va ser un president democràtic des del 1999 fins a la seva mort el 2013. I va fer polítiques socials molt sòlides. La pobresa es va reduir del 70% de l’any 1996 al 21% el 2010. El nivell de pobresa extrema va passar del 40% al 7,3%. Abans de Chávez hi havia 300.000 pensions, i al final del mandat n’hi havia 2,1 milions. Tot el sistema educatiu, des de les escoles bressol fins a la universitat, va arribar a ser gratuït. L’economia va créixer un 4,3% anual de mitjana. El deute públic era del 45% del PIB, molt menor que la mitjana de la UE. Abans de Chávez, el 21% de la població estava desnodrida, al final ningú. Van passar d’importar el 90% dels aliments a només el 30%. La mortalitat infantil va passar del 25 per 1.000, al 13 per 1.000. Hi havia 18 metges per 10.000 habitants, al final del mandat n’hi havia 58. Abans hi havia 5.081 clíniques i en 13 anys se’n van construir 13.721. I que ningú es confongui, eren polítiques socialdemòcrates. Sense aquesta reflexió no s’entén l’ampli suport popular del partit Movimiento V República i després del Partido Socialista Unido de Venezuela (PSUV).
Quan va morir Chávez, el va substituir Nicolás Maduro, que va guanyar les eleccions presidencials del 2013, 2018 i 2024. En les dues darreres eleccions, hi ha dubtes sobre la seva legitimitat. El que quasi ningú diu és que hi ha hagut tot aquests anys una oposició de dubtosa credibilitat democràtica amb el suport d’un país estranger, els EUA. Hi ha hagut diversos intents de cops d’estat. Sembla bastant clar que als darrers temps el règim s’ha anat tancant, però també és cert que l’oposició mai ha acceptat les seves derrotes electorals quan eren incontestables. Es pot fer oposició en un país demanant una intervenció militar externa?
Feta aquesta digressió, cal dir que ara queda clar que els EUA i Trump el que volien i volen no és la democràcia a Veneçuela, sinó el seu petroli. Els veneçolans de dretes ara resten perplexes. Imaginem que els 100 morts els hagués provocat Maduro als EUA o que el segrestat hagués estat Volodímir Zelenski i la seva dona, què diríem?
Per cert, els que es va enganxar per milions a les drogues amb opioides als EUA van ser els que van prendre OxyContin de la farmacèutica Purdue Pharma, propietat de la família Sackler. Un cop addictes, milions de pacients van buscar alternatives com el fentanil o l’heroïna. Es calcula que més de 165.000 persones van perdre la vida per consum d’opioides amb recepta. La família Sackler va negociar amb l’anterior administració Trump. No ho he llegit a Internet, vegeu L’imperi del dolor. La història secreta de la dinastia Sackler, de Patrick Radden Keefe. Edicions Periscopi 2022.
El problema és que no estem discutint sobre Veneçuela, sinó de la fi de la democràcia al món. El president dels EUA ha humiliat els dirigents de la UE, que estan fent un ridícul horrorós. I sense que ningú ho avali a les urnes i que cap parlament ho voti, volen que acabem amb les pensions per comprar armes als EUA fins al 5% del PIB.
Amics, van cap a nosaltres. Trump vol acabar amb la Constitució dels EUA, les lleis internacionals, les de la UE i la de tots els estats membres.
La democràcia s’està acabant davant nostre i no hi ha ningú que ens pugui salvar si entre tots i no hi fem front. El perill per a nosaltres no és Maduro, sinó Trump.