No em fa cap vergonya admetre que, amb la meva edat, mai he sortit d’Europa. Bé, nord d’Àfrica (Mediterrani), però mai més de quatre hores d’avió. No em fa gens de por, volar, ni m’incomoda, però simplement encara no s’ha donat l’ocasió, o no he tingut un interès prou gran, suposo. Els nostres besavis mai van sortir de Catalunya, la majoria, i ben bé que els va anar. L’altre dia mon pare va observar, tot sopant, que avui als joves agafem un avió com qui agafa un autobús, i va coincidir que jo havia parlat amb una amiga que ha marxat a Puerto Rico uns dies i amb un amic que havia estat de vacances a Vietnam. Vaig donar la raó a mon pare (sempre!) i vam concloure que aquí a la casa dels avis al poble també s’hi està la mar de bé.
Fa cent anys, qui havia viatjat era perquè era mariner o comerciant, i en tornava amb històries gairebé llegendàries. Ara el viatge ha deixat de ser narració per ser prova visual: si no ho has pujat a Instagram, gairebé sembla que no hi hagis anat. Viatjar s’ha convertit en una credencial, una mena de carnet de cosmopolita, més que no pas una experiència vital. I potser per això, quan algú no viatja gaire, sembla que hagi de donar explicacions. I ja viatja tothom (com qui agafa un autobús, citant el pare), cosa que ho fa molt menys “llegendari”. Però jo si no me n’hi vaig no és per subversió, eh, ni per convicció ecològica o coses així, sinó perquè no s’ha donat, no ho sé: si ha d’arribar, ja arribarà.
Tothom diu que és tan important viatjar, i rodar el món, i tornar al Born, i potser tenen raó, eh, però pot ser també que sigui una moda? No la globalització, dic, ni el capitalisme, és clar, sinó la idea de consumir llocs, d’acumular destins, de fer-ne fotos i de penjar les millors a xarxes. No hi ha re que em faci més ràbia que qui diu “jo no sóc turista, jo sóc viatger”. No. Tu ets turista perquè has pagat menys perquè una aerolínia barata et porti, perquè penges tot el que fas a ínstagram, no fos cas que algú es perdés això tan apassionant que fas, perquè tornes dient que aquest viatge t’ha canviat la vida o, pitjor, la teva manera de veure el món. Una sèrie de tòpics repetitius que han fet que qualsevol punt del món una mica instagramejable estigui ple com un ou, a l’agost. I un clar que vol veure el Big Ben, si va a Anglaterra, no ho nego, però és que em perden quan veig gent fent cua per fer-se una foto.
El meu avi coneixia el 90% dels pobles de Catalunya i on s’hi podia menjar, i el pare d’un amic del Montseny coneix tots els secrets de la muntanya, tots els camins i caminois, tots els rierolets i tots els arbres fins al punt que sap on i quan sortiran els bolets o cries de cadernera o si plourà o no en funció de si els núvols són així o aixà o si vénen d’aquí o d’allà. Un do que envejo molt més que no pas els feed carregats d’ubicacions exòtiques. Perquè l’exotisme no son punts en un mapa, és la mirada, no trobeu?
I qui pugui viatjar que viatgi, eh!, que viatgi molt! Però que no ho faci perquè aquestes cascades de Bali quedaran espectaculars al meu perfil, sinó per conèixer la gent i la cultura i gaudir-ne amb respecte i aprendre’n, com ens agradaria que fes la gent que ve aquí, oi?, i no a posar el mòbil a les escales mecàniques del metro de Sagrada Família per un trend estúpid de Tik Tok.
Potser algun dia aniré a Puerto Rico o al Vietnam, i potser fins i tot diré que m’ha canviat la vida. Però, de moment, jo aquest estiu em quedo aquí, no fent cua per fer-me una foto, sinó veient amb calma la millor posta de sol del poble. I ja em sembla prou aventura.