Mai diríeu quant es pot arribar a conèixer la gent en funció de com reaccionen a la resposta d’una pregunta que ells mateixos han formulat. La pregunta és “així, doncs, tu què has estudiat?” I la resposta és “filologia clàssica”. O, en funció del context, ho simplifico a “grec i llatí”. Les reaccions són precioses. La majoria de la gent acaba amb un “ah, molt bé, que interessant”, o variants més o menys originals del mateix, però la reacció a què jo em refereixo passa abans, i ningú no l’acaba de dissimular del tot bé, va des del penediment (“i jo per què havia de preguntar-li a aquest tio què ha estudiat”) fins a la solidaritat (“buf, et compadeixo”) passant, és clar, per la pena (“ai, et deus morir de gana...”) i per, en molt pocs casos una il·lusió genuïna (“uau, m’hauria encantat poder estudiar això, en el seu moment!”), tot i que alguns cops hi ha gent que diu això últim però és pur formalisme, que es veu d’una hora lluny, quan la gent parla de debò i quan no.
Així, només a partir d’aquesta primera –i probablement ingènua– interacció, algú que sàpiga llegir una mica bé els individus ja pot dir si el teu interlocutor és sincer o no (o si hi ha potencial per establir- hi confiança), si és més o menys egoista, si és més o menys adulador, etc. Ja sé què em direu, ja ho sé: que tot això no són més que prejudicis i que faig malament de fer-me una idea general d’una persona només a partir d’això. I teniu raó. Però si us digués la quantitat de vegades que s’han confirmat les sospites, que gent que he conegut a fons tard o d’hora es revelen com el tipus de persones que jo vaig augurar que serien quan els vaig dir que era filòleg clàssic, si us ho digués, no us ho creuríeu. Perquè el percentatge és elevadíssim. He trobat aquest sistema per calar la gent, què voleu.
Què diuen, els seus ulls, quan jo dic “filologia clàssica” (o, de nit i amb més d’una copa, “grec i llatí”)? Ho diuen tot. O, com a mínim, diuen molt més del que es pensen, del que ens pensem. “i això per a què serveix?”, de vegades, des d’una ignorància castigable però des d’un interès molt d’agrair. “De re, serveix! No serveix de re!” és la broma que trenca el gel i em permet acabar dient que quin món més horrible, si només pensem en el valor pràctic de les coses i oblidem el capital simbòlic, el que ens agrada, el que ens enriqueix l’ànima i no la cartera, el que ens fa feliços. I arribats a aquest punt la gent ja sol deixar de fer preguntes.
La carrera que jo vaig estudiar deu dir alguna cosa de mi, suposo, em deu definir, molt parcialment, com a persona, però invocar-la, vull dir, en veu alta i mirant-vos els ulls, de debò, revel·la, sobretot, qui sou vosaltres.
I molts cops em pregunto, què passaria si digués “dret” o “medicina”? No diguem, ja, “enginyeria” o “matemàtiques”! Canviaria, el meu valor percebut? I tant que sí. Però em perdria el divertiment que em resulta imaginar que puc escanejar la personalitat de l’interlocutor quan dic “filologia clàssica” (o “grec i llatí”, quan ja és l’hora en què tot plegat fa una mica de mandra).