“L'Alzheimer és una pandèmia i cal més investigació”

Una alta dosi de realitat concentrada en poc més d’una hora de documental. Recuérdame. El principio de la desconexión condensa la cruesa a què s’enfronten els fills –i familiars– de  la Mercè quan confirmen les seves sospites: la mare pateix Alzheimer. És un cas particular, però la història (tot i que amb matisos) es reprodueix a milers de llars de la nostra comarca cada any. José Codina Casanovas és el director i un dels agents principals del documental:  és fill de la Mercè, protagonista del film. Aquest divendres s’estrena el documental, a les 20 h, al Teatre Principal. I es completarà amb tres xerrades i actuacions en directe. Sense ànims de fer spoiler abans de l’estrena a Sabadell, què pot avançar del documental? Molta realitat, tot i que encara molt desconeguda. La meva mare va morir en plena pandèmia a causa de l’Alzheimer, però vaig tenir la sort que ja havia començat a rodar amb ella per explicar la seva (nostra) història. Es mostra el dia a dia d’una persona que pateix la malaltia, i també de la seva família i cuidadors: com va perdent facultats (situacions quotidianes com haver d’alimentar-los), com es fa dependent i com obliden el teu nom.  Una història particular però compartida amb altres famílies. No es queda només en la història humana, al documental apareixen professionals com ara un neuròleg, un psiquiatre, psicòlegs, els Bombers de Sabadell, taxistes, el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM), amb el gos Ares [vegeu fotografia], que localitza una persona desapareguda a Sabadell i policia, entre d’altres. També han col·laborat persones famoses amb casos propers d’Alzheimer. [caption id="attachment_195758" align="aligncenter" width="700"] En José Codina, l’Ares i l’Alber Herreros participen al documental/ d.s.[/caption] Com va néixer la idea de crear un documental? Vaig viure molt a prop la malaltia. La meva mare va desaparèixer durant unes hores després d’haver quedat amb el meu germà per dinar, com feien habitualment. S’hi va presentar a les 19 h, al restaurant. I no era conscient de l’hora. Allà ens vam adonar que quelcom no funcionava. Vaig veure que no hi havia ajudes per als familiars, que era una situació difícil. I així vaig decidir que havia de documentar-ho. La meva intenció era fer un vídeo de YouTube de pocs minuts. Però la productora, de Sabadell, em va animar a fer un curt documental. La meva mare va morir quan estàvem en ple rodatge. Però ja havíem enregistrat alguna escena amb ella. I ho vam reprendre poc després.  Estem preparats per  assumir una notícia com aquesta? Al principi no ho acceptava. És una de les pitjors malalties i és molt dura. El meu pare va morir de càncer, però ens reconeixia fins a l’últim moment. L’Alzheimer és molt dur. Aquesta malaltia també és una pandèmia i cal més investigació per trobar la cura. Com a societat, no estem preparats per una malaltia així.  Quin el missatge final del documental? Vull obrir els ulls a aquesta realitat que és encara molt desconeguda. Però sobretot és necessari entendre que aquestes persones necessiten paciència i estima. I que la malaltia no caigui en l’oblit. Quines sensacions has tingut, dirigint el documental que desgrana la vostra vida? Encara m’emociono quan veig el documental. Però estic molt orgullós de la feina feta i satisfet del que he fet per la meva mare. Darrere del film hi ha una associació que heu fundat recentment. Quins són els objectius? Volem donar veu a la malaltia, ajudar als cuidadors, organitzar xerrades i teràpies  amb professionals. I, sobretot, pressionar perquè hi hagi més investigació i que el govern posi més mitjans per ajudar a les famílies.