Manuel Moya, veu i motor de la història de Torre-romeu

S’emociona quan recorda el passat del seu barri. “Torre-romeu sempre ha tingut moltes ganes de viure, unes ganes increïbles. Als anys 60, no teníem res. Però ho teníem tot”, recorda. Manuel Moya és una de les grans excepcions de Torre-romeu, un barri alçat, principalment, per veïns nascuts a Pedro Martínez (Granada). Ell va néixer a Baza, treballava a una mina  i, amb només 17 anys i una maleta a la mà, va arribar a Sabadell. És testimoni directe i història viva d’aquella època, quan Torre-romeu no tenia absolutament res. Ni paviment, ni aigua, ni llum, ni clavegueram... res. A Baza sí que tenien tot allò. Però el que sí que tenia Sabadell eren oportunitats laborals. “Aquí hi havia feina. Dos dies després d’arribar a Sabadell, em van oferir treballar a un taller. I és on vaig estar 46 anys”, diu. També va trobar l’amor a Torre-romeu, a la darrera processó que es va celebrar al barri, a finals dels anys 60. Insisteix: “No hi havia res, però ho teníem tot. Totes les cases obertes, s’escoltava de fons el programa De España para los españoles, i tothom tenia unes ganes enormes de viure, hi havia molta alegria”, explica.  No hi havia pràcticament res. Tant era així, que Torre-romeu era conegut per les seves coves, on hi vivia molta gent que arribava d’altres punts de l’Estat. El que no sap molta gent, explica Moya, és la història de les estades. “Oi que no saps què són? Mai se’n parla d’això”, diu.  “Si baixes per la ronda de l’Ebre, hi ha un descampat. Allà, fa molts anys, hi havia barraques, fetes amb cartó i amb el que la gent trobava. Hi havia un lavabo col·lectiu. Hi vivia moltíssima gent. Mentre que es buscaven un habitatge, es refugiaven a les estades”, diu. Ara, a aquest descampat, aparquen cotxes. 

Un referent veïnal

Va ser al cap de poc, i en vista de les carències que tenia el barri de Torre-romeu, que Moya va decidir  mobilitzar-se, encara en època franquista, per a reclamar millores per al seu barri.  En aquells anys, Moya i altres veïns van aconseguir moltes petites –i grans– victòries. Entre elles, portar metges al barri, tot el que els primers eren voluntaris. Fins que es va construir el primer CAP. Van impulsar el grup de Majorette i de teatre. “La gent del barri ha fet una tasca brutal. Si no existissin, s’haurien d’inventar”, diu.