L'Elisabeth Forns és una d'aquelles sabadellenques que han volgut indagar en la història d'un dels seus
avantpassats a la guerra, el seu avi:
Antoni Pratginestós Mañes. "Va desaparèixer entre finals del 1938 i principis del 39 i no en vam saber res més", relata amb cruesa. Ni tan sols té cap fotografia d'ell.
El seu avi va ser
cridat a files per l'exèrcit republicà, però no s’hi va incorporar, tal com narra ella. "Una nit van trucar a la porta de casa nostra, al carrer de Tetuan, i uns senyors li van dir que els havia d'acompanyar. Li van dir que, si no ho feia, el matarien allà mateix. Hi havia les seves filles [la meva mare i la seva germana]. Va pujar a un vehicle i a partir d'allà no se'n va saber res", narra. Ell tenia hemorràgies d'estómac i estava malalt. Un fet que ha afegit incertesa sobre què va passar els dies posteriors a aquell episodi al barri.
"Era un temps de silenci"
Mestra de professió, l'Elisabeth va quedar-se a un curs d'acabar Història. Però l'esperit de conèixer el passat la va fer estirar aquell fil, amb l'ajuda d'
Esteve Deu. "A casa, no es volia parlar ni saber.
Era un temps de silenci", recorda. Passats els anys, encara hi havia moments que es parlava amb veu baixa quan sortien al pati. "Depèn de com anava la conversa,
xiuxiuejaven a l'orella, per si passava algú pel carrer. Era als 60, però era igual. Es mantenia aquell neguit", diu. Ni tan sols dos germanastres del seu avi que havien marxat a França van explicar més detalls temps després.
[caption id="attachment_317005" align="aligncenter" width="700"]
L'Elisabeth repassa documents que té a casa | David Chao[/caption]
L'àvia de l'Elisabeth, l'Empar, sempre parlava d'una carta en què ell s'acomiadava des de l'hospital de Vic després de ser empès a marxar de casa. Aquell document, però, no l'han arribat a veure mai. "L'àvia va agafar una mena d'atac de por.
Va fer desaparèixer tots els llibres que ell tenia a casa, tot i que ella no sabia llegir. Volia evitar problemes. La carta sempre ho justificava tot". Fins que fa sis anys ella mateixa va anar a Vic a buscar documentació que demostrés que havia estat ingressat i/o enterrat allà.
Com més trobava, més veia que els documents que tenien a casa eren inexactes i imprecisos.
"No quadrava res amb la versió que havia escoltat", confessa. Va començar a buscar a l'Arxiu Històric de Sabadell, actes de defunció i altres papers conservats que ha intentat fer encaixar els darrers anys. En un dels documents es parla de dos testimonis que asseguren haver vist l'Antoni amb vida, curiosament, el seu cunyat i el seu veí: "em va semblar massa coincidència", somriu irònica.
Continuen sense saber on va morir
L'Elisabeth ha anat fent càbales a partir de les poques certeses. "L'àvia devia estar en una situació econòmica difícil", repassa. Acreditar que era vídua, per exemple, li permetia tenir
cartilla de racionament que encara guarda a casa. El ball de dates i incoherències, però, han fet impossible teixir un recorregut lògic i saber
on va passar els seus darrers dies el seu avi. Tampoc han pal·liat el dolor que va deixar tot allò en les seves vides. "La guerra a casa ens ha afectat molt a tots. Va aparèixer una figura que era com una mena de fantasma, rodejat de por i tabú", expressa.
Ella conviu amb la impotència del desconeixement. "Quan hem volgut anar més enllà, no hi ha manera humana.
Trobem amb un buit d'informació". En la documentació de l’hospital de Vic que es guarda en l’Arxiu de Vic no hi consta cap ingrés, alta o defunció amb el nom del seu avi i, dissortadament, és un dels tants desapareguts que encara resten per identificar després de més de vuitanta anys, tal com conclou Deu. Tot i així, no es resigna. "Vaig donar l'ADN de la meva mare a la Generalitat i periòdicament m'envien informació. Quan diuen que s'ha obert una fosa, em poso en alerta. Perquè queda una petita cicatriu i m'agradaria tancar-la", sentencia.
