Construcció del barri de Ca n'Oriac (Cedida AV CA N'ORIAC)[/caption]
D’altres, se les enginyaven amb unes bosses de plàstic que protegien els peus del fang, per arribar impol·luts al nucli de Sabadell. Però el veritable canvi no es va donar fins que els veïns es van unir, encara durant l’etapa franquista, per a reclamar els carrers que avui dia coneixem.
“La pavimentació va ser la primera de les lluites de l’incipient moviment veïnal de Sabadell”, apunta Ricard Martínez i Muntada, historiador del Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies (CEDID-UAB). A finals dels anys 1960, els veïns dels nous barris que creixien a Sabadell van iniciar una reivindicació que es convertiria en un dels primers èxits del moviment veïnal, sumat al clavegueram, l’aigua corrent–els veïns havien de buscar l’aigua a pous i fonts– i l’electricitat.
Una reivindicació d’anys
La pavimentació dels carrers van implicar lluites i estira-i-arronsa durant molts anys: el cinturó de Sabadell no s’acaba de pavimentar fins als anys vuitanta. El fang fins als turmells era imatge habitual de la majoria dels barris fins a l’any 1970, quan va començar a pavimentar-se una primera fase dels nous barris de la ciutat, com recorda l’historiador Martínez i Muntada. L’absència de pavimentació també limitava la circulació dels autobusos. “En el cas de Torre Romeu no arribaven al Tibidabo per aquesta raó, com al·legava la companyia”, exposa Martínez. Però sí que circulaven per alguns carrers de fang. [caption id="attachment_317595" align="aligncenter" width="364"]
Carrers enfangats de Ca n'Oriac / (Cedida AV CA N'ORIAC - AHS)[/caption]
A Ca n’Oriac no es comença a asfaltar fins als anys 1970, i ja abans hi passaven autobusos d’Auto Transports Martí. “Els autobusos no tenien res a veure amb els d’ara: passaven per molt pocs carrers i, a les hores punta, anaven ben farcits de gent, amb els passatgers penjant de les portes”, recorda Miguel Tello, veí històric de Ca n’Oriac.
“Aleshores, el bus feia parada a la plaça del Farell, i no continuaven”, diu. Havien de procurar arribar a la parada intactes, sense restes de fang. Encara ara queden vestigis del passat del transport públic i els nostres carrers: el bar la Parada, a Ca n’Oriac, recorda que tot just davant de l’establiment feia parada l’autobús, encara amb els carrers sense asfaltar. “A casa de l’avi teníem un ganxo de ferro per a treure’ns el fang de les soles de les sabates”, explica Alfonso Martí, propietari de l’establiment.
[caption id="attachment_317596" align="aligncenter" width="492"]
Viatgers a la porta d’un autobús. 'Campaña divulgadorade las normas de circulación', Sabadell, 1957 / Autor: Secundino/AHS[/caption] Ben entrats els anys 1970, diversos barris s’enfronten amb I’Ajuntament per qui havia de pagar la pavimentació: Ca n’Oriac, Gràcia, la Creu de Barberà, Torre-romeu i Can Puiggener van ser alguns. L’Ajuntament defensava que havien de ser els veïns, i els veïns procuraven que l’Ajuntament aportés el màxim possible. “L’Ajuntament va intentar que els veïns de Torre-romeu paguessin el 90% de la pavimentació del barri, mentre que les entitats veïnals d’aleshores proposaven l’habitual 70%, com s’havia fet a altres punts”, recorda l’historiador. Un fet que recorden els veïns que es van posar al capdavant d’aquesta lluita. “Torre-romeu no tenia absolutament res, a Andalusia teníem com a mínim terra on trepitjar. Però a Sabadell hi havia feina. Als que vam arribar aquí, ens quedava un llarg camí: exigir carrers, aigua i llum. Fins i tot demostrar que érem persones normals i corrents, i que ens portessin un ambulatori, una prova pilot”, diu Manuel Moya, un dels pioners i impulsors de l’associacionisme veïnal. La pavimentació dels barris es va allargar durant anys. De fet, quan Transports Urbans de Sabadell (TUS) va començar a operar a la nostra ciutat, el 1982, encara quedaven carrers sense asfaltar: “L’autobús passava pel carrer de València, que era de terra. També per la Riereta, a l’Eix Macià, i trams de Can Roqueta”, recorden fonts de la cooperativa de transports. De fet, tapar l’antiga Riereta va ser un dels grans èxits de l’associacionisme de la Creu Alta, “un niu de brutícia i rates” recorda el periodista Manel Camps i Bosser. I és que l’asfaltatge va ser una de les primeres victòries veïnals. Més endavant en van venir d’altres. “Can Deu va ser barri punter en la lluita veïnal. Va marcar moltíssim en la resta de barris: l’impuls de l’ambulatori, gràcies al moviment veïnal i el doctor Josep Maria Plans. O la reparació de l’escola i la construcció d’una de nova”, recorda Isidor Fernández, antropòleg i investigador –actualment creant el recull històric Veu de veïns a Can Deu. O la Creu Alta, exigint la creació del Parc de Catalunya. O Torre-romeu, reclamant autobusos. Als anys 1970 i 1980, la ciutat va perfilar la seva forma “gràcies a la lluita veïnal, que va ser determinant, i la bona disposició del govern d’Antoni Farrés”, conclou Camps. https://www.diaridesabadell.com/2024/10/07/el-47-a-sabadell/
