Sabadell té un nou espai de memòria. Un punt d'homenatge als veïns de Ca n’Oriac, Can Deu, Sant Julià, La Plana del Pintor, Can Puiggener i El Torrent del Capellà que van participar en la
lluita antifranquista i en la recuperació de la democràcia. "És una aposta molt positiva per part de l'Ajuntament i estem molt satisfets de poder-hi col·laborar. Fa temps que ens interessa molt fer valdre l'oposició a la dictadura, sobretot en els anys 60 i principis dels 70. És hora de reivindicar aquelles persones del moviment obrer, veïnal i d'organitzacions com la mateixa Església. Figures d'ideologies que poden semblar als antípodes, però que mostren la diversitat d'aquesta oposició", resumeix
Jordi Font, director del
Memorial Democràtic de Catalunya.
[caption id="attachment_326298" align="aligncenter" width="700"]
Acte d'homenatge el passat divendres a Ca n'Oriac | Victor Castillo[/caption]
Font va ser en l'acte emmarcat en el programa d’activitats “Dictadura, repressió i lluita antifranquista”, que es va fer el passat divendres al voltant del monòlit col·locat a l’avinguda de Matadepera, davant de la parada d’autobús de Ca n’Oriac i a prop de la plaça de l’Església i del carrer de Sant Bernat. Un espai amb una simbologia especial que recorda
la batalla de Sant Bernat, de l’1 de maig de 1967. La senyalització, sosté l'especialista, pondera justament la tasca que es va fer des de baix. "Dona importància a aquells que de vegades no es tenen presents com a protagonistes de la història, quan han estat clau, sobretot per a la consecució de la democràcia", assenyala.
[caption id="attachment_326300" align="aligncenter" width="700"]
Acte d'homenatge el passat divendres a Ca n'Oriac | Victor Castillo[/caption]
Fets clau per entendre la ciutat avui
Més d'un centenar de sabadellencs van ser processats pel
Tribunal de Orden Público (TOP), principalment entre els anys 1968 i 1974. Van ser acusats pels delictes de reunió o manifestació, associació il·lícita i propaganda il·legal, i van patir les conseqüències de la repressió: detencions, sancions, lesions o l’exili.
L'historiador sabadellenc
Martí Marín subratlla la força de Sabadell i una societat àmpliament
mobilitzada, en gran part, en la
clandestinitat. Una resposta sindical i cívica, vehiculada en l'Assemblea de Catalunya, que, segons l'expert, anava molts cops de la mà. "El 1975 i 1976,
Sabadell és una de les ciutats que més clarament va optar per la mobilització. En la lluita per l'amnistia, és tan àmplia que acaba amb detencions, manifestacions i la Vaga General de Sabadell el febrer del 76, una fita absoluta en la lluita antifranquista a Espanya".
[caption id="attachment_326301" align="aligncenter" width="700"]
Manifestació de treballadors a Ca n'Oriac. Sabadell. Maig de 1976. Autor desconegut / AHS[/caption]
Les protestes a Sabadell van acabar
amb la mort de David Wilson. A
Vitòria, van perdre la vida cinc persones més. Ambdues ciutats, remarca Marín, són dos dels epicentres que marquen la Transició. "Manuel Fraga concep el que va passar a Sabadell com un intent per prendre la ciutat i fer
una revolució com a Petrograd (Rússia) el 1917". Sobre aquest fenomen, ell mateix recorda el llibre 'Quan el carrer va deixar de ser seu', de Xavier Domènech, per entendre el context de l'època.
Font i Marín destaquen la ferma voluntat a Sabadell de dignificar i restablir aquell període. En aquest sentit, la regidora de Drets Civils, Sílvia Garcia, celebra que la ciutat continuï augmentant el nombre d'espais de record. Alguns recents, com la placa al sindicalista
Cipriano Martos, i altres més antics, com la senyalització al Pavelló Municipal d'Esports i diversos llocs clau en la història per entendre la ciutat avui.
El procés de dignificació
Les iniciatives de reconeixement van arribar fa menys d'una dècada. Marín exposa les causes, que apunten a la
implicació directa en accions antifranquistes de figures que posteriorment passarien al terreny polític, en llistes com les del PSUC o el PSC. Molt més, diu, que en altres ciutats com Barcelona o Madrid "El retard s'explica en part perquè l'Ajuntament entrant el 1979 amb
Antoni Farrés va governar 20 anys, i era com si s'haguessin volgut penjar medalles a ells mateixos. Entenien que en aquell moment tothom sabia què havia passat. Han estat els governs locals més recents qui han portat a terme noves accions de dignificació. Però no només des de les organitzacions polítiques, sinó que hi ha hagut plataformes ciutadanes en termes de memòria democràtica. I
el Museu d'Història i l'Arxiu Històric, que fan una feina crucial en aquest camp", recalca.
En aquest sentit, coincideix Font, Sabadell és exemplar. "Es treballa de manera ingent per part del Museu i l'Arxiu, dos interlocutors sempre vàlids. Per a la recuperació de persones deportades -
Stolpersteine-, però també per a la
patrimonialització de la memòria difosa, sobretot en el
tardofranquisme. Una ciutat eminentment industrial, on va arribar molta població d'altres punts de l'Estat, convertint-se en un focus molt significatiu de la resistència contra un règim que es va veure desbordat i va entrar en crisi, incapaç de resoldre el bàsic en la vida de les persones com l'habitatge, la salut o l'educació", sintetitza.
[caption id="attachment_326299" align="aligncenter" width="700"]
Espai d'homenatge estrenat el passat divendres a Ca n'Oriac | Victor Castillo[/caption]
Ell accentua la força de veïns, obrers, metal·lúrgics, tèxtils... Posant de manifest que la democràcia va ser guanyada per aquests grups. Col·lectius que Marín associa, per exemple, a la
Unitat Hermètica. "Les empreses eren el lloc on es van covar les mobilitzacions i la lluita clandestina. Era una manera de fer col·lectiva la lluita". Sobre això, Font elogia la línia de recerca seguida per Sabadell, enfocada a donar a conèixer les històries vinculades a la repressió. "Transmetre a les noves generacions més joves que la democràcia que gaudim avui, imperfecta, no va venir donada ni concedida.
Es va guanyar amb allò que expressa tan bé Ca n'Oriac", proclama.
Per tot plegat, Marín demana apostar decididament per un museu d'història "de proporcions que expliquin la magnitud del que va ser Sabadell.
Dignificar la història i tenir consciència de ciutat", insisteix. Perquè, com tanca l'historiador, "les coses s'han de transmetre. Si no, mai s'arriben a conèixer".
