Principalment, no. Però sí que hi ha una relació amb la covid dins d'aquest projecte. És durant aquesta època quan vaig començar a treballar professionalment en temes de comunicació amb l'agència de Salut Pública, quan el doctor Argimon passa a ser-ne el secretari. Havia treballat en l'àmbit sanitari, sí; però no estretament amb Salut Pública. Vaig adonar-me que a banda de tota la feina de la covid, el món continuava. Hi havia molts altres assumptes que havíem d'afrontar. Recordo perfectament una alerta que va arribar del Ministeri de Sanitat, sobre un cavall infectat amb el virus del Nil. "Ara també ens hem d'ocupar de la salut dels cavalls", vaig dir-me. Però, és clar, Salut Pública s'ocupa de tot això: de la salut més enllà de la malaltia humana, de l'aigua que bevem, de l'aire que respirem, del que mengem... Hi havia moltíssimes alertes i ens n'havíem d'ocupar. La major part de les alertes no surten als mitjans. A més, sempre passaven a deshora, quan ens enganxaven més cansades (esbufega). Amb la doctora Carmen Cabezas vam començar a anomenar aquests casos amb el hashtag True Public Health.
[caption id="attachment_339181" align="aligncenter" width="1600"]
Brufau va presentar la setmana passada el seu projecte a la Llar del Llibre de Sabadell amb la companyia de la periodista sabadellenca Laura Rosel, que va fer de mestra de cerimònies / Juanma Peláez[/caption]
I d'aquí al 'True Crime'.
Realment, darrere d'una alerta sanitària hi ha una investigació, com si s'hagués comès un crim, com si hi hagués hagut un segrest o com si algú hagués robat un banc. S'activen una sèrie de mecanismes a petita, mitjana o gran escala. Evidentment, en el cas del coronavirus a grandíssima escala. I d'altres a petita escala: quan de cop i volta arriba una alerta d'una persona que entra a l'hospital amb una simptomatologia inespecífica, per exemple. Aquí, comencen les entrevistes epidemiològiques i es fa recerca d'informació per veure si al final no és res i és una malaltia habitual; o si s'han d'activar protocols més concrets. Potser es tracta d'una malaltia que fa molts anys que no es veia. Precisament, de tot això parla el llibre. Podria haver tingut incomptables capítols, però al final s'ha quedat amb deu casos referents a amenaces sanitàries reals dels últims 40 anys.
Amb quina responsabilitat es viu tot això, des del vessant de la comunicació. S'ha d'informar tot? Evitar l'alarmisme?
Aquest és realment l'equilibri precari. I també és un tema que surt durant tot el llibre. Evidentment, hi ha capítols que he viscut en primera persona com a periodista. Crec que el més important és que sapiguem donar la informació necessària perquè la gent estigui informada sense crear una alarma que no estigui justificada. Per exemple, hi ha un capítol de la monkeypox (Verola del mico), que va arribar el 2022, quan ja estàvem tots molt cansats de la covid. De cop i volta, arriba un virus que només s'havia vist a Àfrica i que comença a expandir-se. I la gent es preguntava: "Això és una nova pandèmia?". Va ser complicat de gestionar-ho. No, no és una nova pandèmia; però hem d'informar-ne molt bé. La comunicació en salut pública i en alertes sanitàries és importantíssima. Hem de saber que el nostre públic és molt heterogènic i que hi ha moments on cal arribar al màxim de persones possible d'una manera generalitzada, però també d'una manera molt dirigida.
[caption id="attachment_339158" align="aligncenter" width="1707"]
Brufau, amb el seu llibre a la Llar del Llibre de Sabadell / Juanma Peláez[/caption]
Periodísticament, estàs especialment orgullosa d'algun dels capítols? Per la dificultat de la recerca o de trobar fonts i testimonis, per exemple.
Ara em fas escollir entre la mare i el pare (riu). Mira, et diria que el primer i l'últim són especials. El primer perquè es tracta d'un cas que va passar als anys 80 a Barcelona i que, per tant, obtenir la informació va ser feixuc. Gairebé no hi havia literatura científica publicada a internet ni hemeroteca. El fet d'haver condensat una investigació d'una pila d'anys per descobrir què s'amagava darrere d'unes epidèmies d'asma sense un motiu aparent, crec que és un exemple de com el sistema va estar preparat i va fer coses que no havia fet mai. El que explico en aquest capítol va acabar sent una descoberta mundialment important. Desenes de professionals catalans van esbrinar què provocava aquestes epidèmies d'asma que van ocórrer a Nova Orleans o a Nàpols. Quan parlava amb el doctor Josep Maria Antó, un dels artífexs de la descoberta, només pensava: "Explica-me'n més". Ho poses al costat d'una pel·lícula de Hollywood i pensaries que els guionistes han grillat.
I l'últim?
L'últim capítol no segueix la dinàmica del llibre. A cada capítol explico una història i amaneixo aquesta història amb altres fets que hi donen context. El capítol on parlo dels primers anys de la SIDA a Catalunya, però, és més el retret d'una època. No vaig voler fixar-me en un sol cas. La SIDA va ser una marea que ho va tenir tot: a nivell social, polític, artístic... Em vaig documentar moltíssim perquè és d'aquelles temàtiques com la fi del món, que hi ha molta literatura, moltes pel·lícules i moltes sèries. És un retrat molt respectuós i que es complementa moltíssim amb el comentari científic que el segueix.
En certa manera, el llibre vol donar-nos algunes lliçons, també? La importància del diagnòstic, la vacunació, responsabilitats com la mascareta...
En tot cas, un cop acabat, et pots sentir més empoderat amb la pròpia salut. Igualment, és clar que hi ha capítols que tracten la vacunació. Per exemple, el capítol de la cinquena onada de la covid o un cas en què es parla d'un nen que no estava vacunat i que es contagia de la diftèria, encara que feia 30 anys no n'hi havia. Si em preguntes si és un llibre provacunes o antivacunes, és un llibre súper provacunes. Si l'esperança de vida que tenim és la que tenim i si hi ha moltes malalties que estan erradicades, és gràcies a la vacunació.
[caption id="attachment_339162" align="aligncenter" width="2560"]
/ Juanma Peláez[/caption]
