FOTOS | La història d'en Casimiro Sevilla, l'artista que ha pintat un quadre que ja és patrimoni municipal de Sabadell

Un quadre d’una dona carregada de joies i sense escatimar en detalls presideix el menjador de casa seva. "L’ha fet ell", diu Maria Rosa, la dona d'en Casimiro Sevilla, entre l’orgull i la naturalitat. Costa creure que darrere d’aquella pintura hi ha un aficionat que va agafar un llapis per primera vegada quan es va prejubilar, fa tot just catorze anys. Després de quaranta anys dedicats al tèxtil, es mira un dels prop de 80 quadres que porten el seu segell. "Tan de bo ho hagués descobert abans", admet. Una afició que no només l'ha endut a guarnir les parets de casa, sinó que ha portat la seva signatura al patrimoni municipal de Sabadell.

Casimiro va arribar a Sabadell amb vint anys i, gairebé sense temps per instal·lar-s’hi, l’endemà ja estava treballant. Ho va fer durant quatre dècades en una fàbrica tèxtil del carrer d’Alemanya, a la fàbrica Bosser, que durant dècades va formar part de l'skyline sabadellenc. Hi feia jornades de fins a dotze hores. Quan es va prejubilar, va frenar en sec. Va descobrir la pintura, que es va convertir en passió, i va ser aleshores quan va decidir homenatjar la seva pròpia ciutat. Volia pintar Sabadell i va seleccionar tres retalls que expliquessin, d’alguna manera, la nostra història: l’Ajuntament, la Torre de l’Aigua i una xemeneia tèxtil. El resultat és un quadre d’1,20 per 90 centímetres que ara ha regalat a la ciutat i que ha passat a formar part del patrimoni municipal. 

La Torre de l’Aigua és un dels símbols de Sabadell. L’Ajuntament, un altre dels edificis més reconeixibles. I, la xemeneia, connecta directament amb la seva pròpia història: quaranta anys treballant al tèxtil han marcat la seva relació amb la ciutat. "Sabadell va ser la reina del tèxtil d’Espanya, la Manchester catalana, no podia faltar una xemeneia al quadre", recorda. I, en el seu cas, aquell passat no és només història: és memòria personal. El resultat de la pintura va requerir sis mesos de feina. Per fer-ho, primer va fotografiar ell mateix tot el que volia dibuixar i, després, va recrear les imatges al llenç. 

La seva passió amb la pintura neix quan es va prejubilar. El canvi va ser brusc: de tenir el dia ple a trobar-se amb dies sencers per davant. Va ser aleshores quan va començar a dibuixar, quasi per inèrcia o casualitat. Agafava una revista, mirava una fotografia i intentava reproduir-la. Fins i tot feia servir un peu de rei per calcular l’amplada dels ulls, el nas o les proporcions de la cara. "Pintava com ho fan els nens", diu, divertit. Però aquell passatemps va cridar l’atenció del seu fill i la seva jove. Per Nadal, fa catorze anys, li van regalar un curs de pintura a l’oli al Centre Cívic de la Concòrdia. I allà va arribar la descoberta. "El primer dia vaig pensar: això és la meva passió! Em va encantar", explica. Tenia al davant una afició que fins aleshores ni tan sols s'havia plantejat que podia tenir.

Quatre hores al dia davant d’un llenç

Des d’aleshores, la pintura s’ha convertit en una part important de les seves tardes. Ha fet prop de 80 quadres, als que hi dedica hores i hores, fins al punt que sovint perd la noció del temps. "Em puc posar a pintar a les quatre de la tarda i no aixecar-me fins a les vuit", explica. La Maria Rosa ho confirma. El seu procés és meticulós. Sevilla diu que no sap dibuixar de manera convencional, però ha trobat el seu propi sistema: parteix d’una fotografia, la divideix en quadrats i trasllada la mateixa quadrícula al llenç. Així pot calcular les proporcions i reproduir amb precisió els rostres, els objectes o els edificis. "Jo no sé dibuixar, però quadriculo la fotografia. D’aquesta manera puc saber exactament on va cada línia", explica. Després, l'esborrany dona pas a les capes de pintura. A més, la pintura a l’oli obliga a esperar, una capa ha d’assecar-se abans de poder-ne afegir una altra i, per tant, cada quadre requereix moltes hores (i paciència).

La majoria dels quadres han acabat a casa seva o a les de familiars i amics. Alguns, però, han trobat comprador. Sobretot a Larva, el seu poble natal, a Jaén, on cada any hi torna i on van començar a sortir encàrrecs de les seves pintures. També va fer alguns regals especials: un quadre de la plaça de l’església per a l’Ajuntament del municipi que el va veure néixer i un altre per als jubilats del poble. No viu, però, de la pintura. Ni tampoc no s’ho ha plantejat mai. "Si hagués estat deu o quinze anys més jove, potser hauria fet alguna exposició", admet. Ara pinta sobretot quan li encarreguen alguna obra i, quan en ven alguna, els diners serveixen principalment per compensar el cost emprat en els materials. "He regalat els quadres a l'Ajuntament de Sabadell i de Larva perquè vull deixar quelcom per quan ja no hi sigui", diu. 

Ara el quadre que ha entregat a l'alcaldessa de Sabadell, Marta Farrés, té un número de sèrie assignat per l’Ajuntament i passa a formar part del patrimoni municipal de Sabadell. Casimiro encara no sap exactament on quedarà exposat, però el fet que formi part de la ciutat ja l'omple d'orgull. I quan intenta explicar què significa Sabadell per a ell, s’emociona. "Per a mi és molt important, és on he fet la meva vida. Estic agraït. Els meus fills han nascut aquí", diu, amb la veu trencada.  També parla amb afecte de la quantitat de gent de Larva que va acabar arribant a Sabadell. Una connexió que fa que la ciutat encara li sigui més familiar. 

Sevilla fa només uns anys que va descobrir, gairebé per casualitat, que pintar era la seva passió. Una afició que va descobrir per casualitat i que avui viu, literalment, per amor a l’art. Durant quaranta anys, les seves mans van estar lligades al tèxtil. Ara ho estan als pinzells.