Hi ha gent estranya que quan mira un paisatge bonic, el que veu en realitat és l’oportunitat de negoci. Antigament, abans que s’inventés la màquina de vapor i l’electricitat, els rius servien de força motriu. Per aquesta raó al voltant dels cabals dels rius es van construir canals que servien per regar i també per posar-hi molins. Després s’hi va posar fàbriques tèxtils que feien anar els telers amb la força de l’aigua.
Entre les canalitzacions i les construccions els rius van quedar plens d’activitat de tota mena. A més, al Ripoll s’hi van anar abocant les clavegueres de tota la ciutat. Amb l’invent de la màquina de vapor les fàbriques van sortir de la llera del riu i es van establir a la plana que ara ocupa Sabadell. El Ripoll va quedar reduït a runes de segles i una colossal claveguera a cel obert. El riu era realment el cul de la ciutat.
L’any 1981 es va fer una exposició i unes jornades de debat, “Sabadell proposa”, sobre el futur de la ciutat. En una taula rodona hi havia, entre d’altres, Manuel Vázquez Montalbán i Enrique Tierno Galván. Va ser molt celebrada la idea de Tierno que “algun día en el Ripoll habrá peces”. Semblava una utopia impossible. Es van invertir una quantitat exorbitant de diners de la Comunitat Econòmica Europea. I a poc a poc es van anar planificant depuradores. Els dirigents europeus creien amb encert, contra el criteri de la Generalitat, que calia sanejar el riu. I què es va fer? Doncs anar traient tot el que al llarg dels segles es va anar construint al riu. Deixar espai a l’aigua i treure molts dels murs i construccions que s’hi havia fet.
El Ripoll va passar de ser el vàter de la ciutat a un parc urbà. Ara té un ús brutal de famílies que hi passegen. Bé, abans de la pesta porcina. Per cert, a veure si deixaran caminar per Collserola i no pel rodal de Sabadell.
L’Ajuntament de Sabadell ha aprovat un pla per requalificar uns terrenys que s’han convertit en un pulmó de la ciutat. S’hi podran fer una munió d’activitats econòmiques que necessitaran, és clar, accessos asfaltats molt notables. La idea ve de lluny. Els propietaris d’uns terrenys que no valien res ara veuen que poden valdre molt. Com es pot pensar el Ripoll com un polígon amb activitats econòmiques?
Doncs sí, unes poques desenes de propietaris malmetran una història d’èxit de la ciutat i passaran per sobre de l’interès de 228.000 habitants, especialment aquells que no tenen, com ells, segones residències a la Cerdanya, a la Vall d’Aran o a l’Empordà. Jo, si fos la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, déu no ho vulgui, faria un requeriment a l’Ajuntament de Sabadell perquè retornin l’enorme dispendi que es va fer per renaturalitzar el Ripoll. De moment responen dient que el projecte era d’uns altres. Cosa que no és veritat, com ha quedat demostrat. Però si fos així, no eximeix qui ara ho aprova.
Les entitats convocants de la protesta tenen tota la raó. L’Ajuntament de Sabadell (el PSC, PP i Junts) i el Gremi de Fabricants han creat un gran problema que no existia. Cada pas, cada aprovació d’una activitat, cada construcció nova, cada rotonda, cada vial nou serà un malson per a ells. Això és crear de forma artificial un enorme problema polític per als propers deu anys.
El monument als morts de la riuada del 1962 està situat just davant del Molí de l’Amat. La història ensenya, el problema és que no té deixebles, deia Gramsci.