"Jo no he corregut mai cap cursa que sigui més curta que una marató. Alguna connexió desconeguda em va atreure cap a les distàncies llarguíssimes, prefereixo saber que tinc temps, que prioritzar la velocitat”, explica el sabadellenc Manuel Real Pérez, que ha travessat la línia de meta en més de 400 ocasions.
Als seus 69 anys no ha abandonat la seva passió, tot i que sí que ha hagut d’aturar-se alguna vegada per necessitat. “Vaig patir una trombosi, però l’endemà de sortir de l’hospital ja caminava quatre hores. El metge em va dir: ‘no ho deixis’”. De fet, no va parar ni durant la COVID. “Em vaig muntar un circuit a casa i vaig fer més de 50 km només fent voltes”, recorda.
En el seu cas va començar quan va trobar l’estabilitat laboral i familiar, treballant com a informàtic i més tard com a fuster. “Vaig pensar: ‘em falta alguna cosa’, i m’hi vaig posar. L’estrena va ser directament amb els 42 km. Fa quaranta anys que corro i encara no m’he plantejat deixar-ho mai”, admet emocionat. A més, sap que compta amb el suport total de la seva dona tot i la dificultat de l’esport que practica.
- El Manuel, competint en una prova
- CEDIDA
Cert és que, actualment, el running s’ha posat molt de moda, però a Espanya no hi ha tanta oferta ni reconeixement per als ultrafondistes. El Manuel ha arribat a fer curses de 6 dies i fins i tot, una de 48 h a Itàlia sense descans. “Veig perfecte que la gent corri. El que no veig bé és voler passar massa ràpid a l’ultrafons perquè molts acaben lesionats o frustrats. No hi ha temps d’adaptar el cos en un any”.
Curiosament, ell s’entrena de manera autodidacta. “Jo no prenc ni gels, ni barretes, ni begudes isotòniques. Menjo menjar. Tot això pot servir per una cursa curta, però per més de vint hores és una altra història”, opina el veterà corredor.
La cara ‘B’ de l’ultrafons
Segons l’esportista, durant aquests reptes tan extrems “mors unes quantes vegades i revius unes quantes més, per això, el més important és la preparació mental”. Més enllà que ha aconseguit rècords d’Espanya en la seva categoria, per exemple, en els 506 km, també ha viscut moments d’incertesa en plena competició.
- L`ultrafondista, després de completar una cursa
- CEDIDA
En la seva última carrera llarga a França, va intentar acabar l’última jornada sense dormir per assolir el rècord nacional, tot plegat, xop sota la pluja. “Va ser contraproduent. Hi havia un moment en què no sabia què feia assegut a terra. Només pensava: ‘he de dormir’ i no trobava el meu bungalou”. Uns instants que recorda com si fossin un somni. “Les crisis són inevitables. Has d’acceptar que arribaran i anar passa a passa”.
Fa temps que Real Pérez només corre per la muntanya. Una decisió derivada d’un altre dels instants més durs que ha viscut. “Un cotxe va atropellar mortalment un company i vaig decidir que no volia tornar a entrenar per carretera. A la muntanya em sentia segur”. Li va costar adaptar-se, però fa molt de temps que el bosc de Can Deu, entre altres espais naturals, s’ha convertit en la seva segona casa.
- Real Pérez, durant la conversa amb el DS
- David Chao
Quaranta anys després d’aquella primera marató de Barcelona, Manuel Pérez continua sortint a córrer per rutina. Sense buscar medalles ni grans reconeixements, diu que en té prou de saber fins on ha estat capaç d’arribar. “Mai no he buscat el reconeixement. Amb saber-ho jo, ja en tinc prou”. Potser és aquesta la clau d’un home que ha fet de la ultradistància una manera d’entendre la vida.
