En Jordi Elias parla d’una forma lenta i reflexiva. Tria bé les paraules. Li costa accedir a fer aquesta entrevista: vol mantenir-se lluny del focus, i és per això que declina fotografiar-se per als mitjans de comunicació. “Feu millor la foto a la paradeta”, diu. Però després de 43 anys a l’última paradeta hippie del carrer de Gràcia, la seva cara és més que coneguda per gran part de Sabadell. Aquest estiu s’ha acomiadat del seu negoci.
Més de quatre dècades al cor de la ciutat. Com comença la seva història? Els inicis van ser una miqueta accidentals. Una amistat em va comentar aquesta mena d’entendre la vida i treballar. L’Ajuntament, l’any 1983, donava concessions per fer aquesta mena de treball. Però vaja... més que una feina, sempre ha estat més aviat una forma de vida. Allò va ser una atracció pel meu caràcter, per la meva forma de ser. Jo era bastant bohemi. Sempre estava voltant, no parava mai a Sabadell. Així va començar tot.
Com ha canviat aquest nucli de parades des dels anys 80 fins avui? Als anys 80, les parades hippies no eren exclusives de Sabadell, sinó que funcionaven sobretot en zones turístiques i de costa. Potser el que fa diferent el cas de Sabadell és que no era ciutat turística i, tot i així, aquest nucli s’hi va acabar consolidant. Vam començar sent tres o quatre parades, ens en vam anar afincant uns quants a la ciutat. Amb els anys vam arribar a tenir entre dotze i catorze concessions, tot un nucli al Centre. Ens vam anar movent a mesura que avançaven totes les reformes del Centre. Vam estar al carrer de la Rosa, al passeig de Manresa, al carrer de Mestre Rius i al carrer Palanca. Hi va haver una època en què ocupàvem els quatre espais alhora. Després, fa uns vint anys, ens vam acabar instal·lant al carrer de Gràcia. Va ser l’any 2004, quan es van acabar les obres del nou Mercat Central. Amb el temps, però, el nombre de parades es va anar reduint. Alguns van plegar perquè el negoci cada vegada era més difícil i d’altres, malauradament, van morir. Al carrer de Gràcia vam arribar a ser sis parades, però fa uns set anys em vaig quedar jo sol. I és una mica miraculós que hagi pogut aguantar fins avui, perquè les circumstàncies, sobretot econòmiques, han estat cada cop més difícils.
Unes circumstàncies més difícils per l’eclosió de grans plataformes o per un canvi d’hàbits dràstic? Jo crec que és un cúmul de factors. Els canvis socials i econòmics van lligats, i el comerç també ha anat canviant a mesura que ho feia la ciutat. Als anys 80, el Centre tenia molta més capacitat d’atracció i, pràcticament, no hi havia grans àrees comercials a la perifèria. Amb els anys, però, les grans àrees comercials han guanyat molt pes. També s’han diversificat molt. Abans tenien una oferta més limitada i avui hi pots trobar pràcticament de tot. A això s’hi suma la mobilitat, perquè arribar-hi amb cotxe i disposar d’aparcament facilita molt l’accés, i la competitivitat en preu: les grans superfícies tenen una capacitat de compra i uns volums de venda que els permeten oferir determinats productes a preus més baixos que el petit comerç.
43 anys a peu de carrer. Què n’extreu? Treballar a peu de carrer és una forma de viure més real, perquè et fa tocar més de peus a terra i et posa en contacte amb tot el ventall de la societat. Si tens inquietud per conèixer i entendre l’ésser humà, és un espai privilegiat per a fer-ho. Arribes a la conclusió que les persones som infinites: però mai arribaràs a conèixer algú del tot, perquè som complexos i canviants. Però t’hi vas acostant. Aquesta feina et permet veure moltes formes de ser, moltes realitats i maneres d’entendre la vida, i això t’enriqueix. Quan et tanques en un cercle reduït o en una capelleta, acabes limitant-te. En canvi, el contacte amb persones diferents t’obre, t’aporta coneixement i et permet anar ampliant la teva manera d’entendre el món. Treballar al carrer m’ha donat molt. Tants anys amb tanta gent que he conegut, amb qui he parlat i amb qui he viscut moments impressionants... m’han donat un gran sentit. M’han eixamplat el cor i m’han donat un coneixement i sentiments profunds. M’han constituït a mi mateix, sens dubte. Només puc donar-los les gràcies.
També deu haver estat testimoni directe de la nostra transformació com a societat. Com hem canviat? Molt. Anem potser amb una certa acceleració, més angoixats, com si tinguéssim menys temps, paradoxalment quan en podríem tenir més. Aquell temps lúdic que podríem gaudir més sembla que no el sabem acabar de gaudir del tot. Tenim una allau d’informació molt ràpida, moltíssima i canviant, i això ens dificulta aprendre a discernir i a estructurar una realitat amb una certa amplitud i profunditat. Per fer-ho cal temps i reflexió, i són coses que avui estan una mica desprestigiades. I, paradoxalment, hi ha una certa falsa seguretat: ens pensem que en sabem molt, però la majoria de coses tenen una construcció molt més complexa. No crec que abans fos millor que ara. Abans hi havia unes problemàtiques diferents. Potser, però, la preocupació estava més en cercar un sentit a les coses i una felicitat que no fos tan efímera, menys material. Potser érem més ingenus [sense connotació negativa], i això també tenia els seus avantatges: acceptàvem algunes coses d’una manera més franca i oberta. Avui estem més alerta, més desconfiats i, sobretot, més aïllats. Hem perdut curiositat. Anem més cap a qüestions materialistes i pragmàtiques: si això em serveix per alguna cosa, bé; si no, no.
Recorda alguna anècdota que l’hagi marcat? Han estat coses molt petites que han acabat sent moments molt grans. Petits gestos, petits somriures o només una mirada. Crec que aquestes coses són les que sempre se m’han quedat. Per exemple, hi ha el cas de les mares. L’alegria d’una mare que acaba de tenir una criatura. I, a l’altre extrem, la tristesa i la duresa d’una mare que t’explica com o per què ha mort el seu fill.
I una lliçó? Crec que totes les persones tenen un fons de bondat i de generositat. La immensa majoria té aquest fons. Dins de les nostres imperfeccions i problemàtiques, queda quelcom positiu, humà. Hi ha molt poques persones que em fan dubtar d’això, persones realment dolentes, amb ganes de ser-ho. Però crec que el món funciona pels milions i milions de persones desconegudes que cada dia fan coses positives, constructives, amables i bones.
