Sabadell acollirà dimarts vinent, 6 d'octubre, una jornada dedicada a parlar del dol i reflexionar sobre com afrontar una pèrdua des de l’esperança. Organitzada pel Grup de Dol de Sabadell, la jornada tindrà lloc a l’Espai Cultura Fundació Caixa Sabadell i comptarà amb la participació del filòsof, teòleg i professor Francesc Torralba, referent de la reflexió sobre el dol que oferirà la conferència Viure el dol amb esperança. Torralba defensa que afrontar una pèrdua no significa superar-la, sinó assumir-la i integrar-la en la pròpia vida. En aquesta entrevista, reflexiona sobre la relació entre dolor i esperança, la necessitat de parlar de la mort i la possibilitat de trobar sentit després de la pèrdua.
Se sol parlar del dol com un procés de dolor, però menys de l’esperança. Com es relacionen els dos conceptes?
L’esperança apunta cap a un horitzó, entreveu un futur, però el futur no és, necessàriament, la repetició del passat, ni l’encarnació dels nostres desigs. En el futur hi ha lloc per a l'inesperat. Quan irromp el que no esperàvem, es produeixen diferents reaccions. La primera és la indignació, la còlera, la ira, perquè el que no s'espera altera els plans i ens exigeix ressituar-nos de nou. La segona, més pausada i menys freqüent, rau a identificar quins aprenentatges es poden fer dels imprevistos per afrontar el futur incert amb més saviesa. L’esperança no és una forma d’escapar del mal. Parteix del diagnòstic cru, però no es deixa vèncer pel desànim.
Per què, sovint, evitem parlar de la mort i del dol?
La mort és el gran tabú del nostre temps. Hi vivim d’esquena, com si no haguéssim de morir o com si només morissin els altres, els desconeguts, els qui estan més enllà del cercle de les persones que estimem. I, no obstant això, la mort irromp al bell mig de la festa de la vida per endur-se els éssers que més estimem. És així i no hi podem fer més. Amagar-la, ocultar-la o emmascarar-la són pràctiques completament estèrils, perquè, tard o d’hora, fa acte de presència.
És necessari fer-ho?
Afrontar aquest tabú és arriscat i és molt difícil de sortir-ne ben parat. No ens agrada escriure sobre ella, tampoc no ens plau llegir sobre la mort i, encara menys, que algú ens recordi que hem de morir. I, no obstant això, només és possible viure amb plena consciència si assumim els límits de la pròpia vida: el naixement i la mort.
Sempre parles d'assumir la mort, i no de superar-la. No se supera mai?
Se supera un examen, una prova, unes oposicions, però no se supera la mort d’un ésser estimat. Assumir és el verb més escaient perquè significa, textualment, prendre sobre si mateix, a compte seu. Té molta relació amb el verb acceptar, però a la vegada indica, fer-s’ho propi, integrar-ho en la pròpia vida. Assumir quelcom és absorbir-ho en el mateix ésser de tal manera que aquell esdeveniment acabi formant part de la pròpia persona. Quan assumim una situació, aquesta deixa de ser un element extrínsec, com un paràsit enganxat en el tronc d’un arbre. Acaba essent part de la mateixa naturalesa.
Què és el més pròxim a assumir-la?
En el procés d’assumir, la persona que assumeix la situació-límit es transforma. Deixa de ser qui era. També viu el dol per la vida que deixa de tenir. Imagina que la felicitat se li ha escapat per sempre més de l’horitzó i que la vida que li resta serà més trista i més grisa. Assimilar té un sentit intel·lectual, mentre que assumir té un significat cordial. La mort d’un ésser estimat ens canvia profundament. Amb l’adveniment de la mort, ell ja no hi és, però el qui resta també deixa de ser-hi. Mai més serà com el d’abans. Haurà d’aprendre a viure sense la persona estimada, però també haurà d’acceptar-se a si mateix.
Es pot trobar sentit a una pèrdua sense necessitat de trobar-li una explicació?
La mort d’un ésser estimat ens fa més humils, més magnànims i compassius. Ens confronta a allò que és essencial, ens posa un mirall al davant i ens exigeix repensar com vivim i per a què vivim. La mort aixeca tots els vels. El personatge no pot amagar-se més, s’ha de treure la màscara i acarar-se sense excuses. És una ocasió per renéixer.
