Des de Barcelona ho ignoren i des de Terrassa i altres poblacions també. Només des de Sabadell es coneix Sant Quirze com el poble dels mussols. Ja fa anys que aquesta mítica expressió està en desús, però durant una gran part del segle XX, per a la majoria dels sabadellencs, San Quirico de Tarrasa, actual Sant Quirze del Vallès, era el poble dels mussols.
Tot i que durant quaranta-vuit anys, entre 1800 i 1848, Sant Quirze va pertànyer a Sant Pere de Terrassa, realment, ha estat Sabadell amb qui, històricament, ha tingut més relació i, potser, més dependència. La proximitat i el veïnatge entre els dos municipis han estat sempre cabdals. Posats a parlar de veïnatge, no seria gaire agosarat deduir que hi ha una relació directa entre l’Aplec de la Salut i la denominació de poble dels mussols.
Molt de temps enrere, l’Aplec de la Salut era la festa més celebrada de l’any a Sabadell. Més, fins i tot, que la mateixa Festa Major. El segon diumenge de maig la vila s’omplia de forasters. De bon matí, carros i tartanes omplien camins i carreteres en direcció a Sabadell. De fet, de carretera només n’hi havia una, la de Barcelona, que va arribar l’any 1847. Aquelles fileres de carruatges es dirigien a l’esplanada de la Salut. Anaven carregats d’optimisme i de menjar, molt menjar: carn, tocino, arròs, pa, vi, aiguardent... i una graella ben grossa. Tots feien via cap a l’aplec.
També hi anava gent a peu. Fossin vilatans o forasters, alegres colles es dirigien cap a la Salut. Primer havien de baixar el fort pendent cap a la passera del riu Ripoll –fins que no hi va haver el pont, que es va construir l’any 1864– i tot seguit pujar fins a la Salut. Anaven caminant, corrent, saltant, rient o fent xerinola. La majoria havia de passar pel carrer de la Salut, aquells dies, el més engalanat i joiós de la vila. Els assistents a l’Aplec anaven primer a la capella, però sempre estava atapeïda de fidels.
Un dels actes més importants de l’Aplec de la Salut era la Festa dels Ocells, que també es coneixia com el Concert Pajaril. Se celebrava al carrer de la Salut
Un dels actes més importants de l’Aplec de la Salut, potser el que més, era la Festa dels Ocells, que es va començar a celebrar, precisament, al carrer de la Salut. A partir del primer terç del segle XIX, les mostres, campionats, concursos, intercanvis o festes amb ocells de cant es varen fer molt famoses i competides. Sabadell va ser una vila impulsora d’aquest tipus d’exhibicions, avalada per diferents col·lectius de la vila. La Sociedad Pajaril Sabadellenca, per exemple, va ser fundada l’any 1845. Encara existeix, durant uns anys va tenir la seva seu al Bar de Cal Pare, després va canviar de local i va iniciar el Bar Pajaril. Actualment, a Sabadell, hi ha altres societats, com la de Ca n’Oriac o la de l’Antiga Creu Alta.
Després de celebrar una vistosa passada per la ciutat, amb acompanyament musical amb l’orquestra els Muixins, se celebrava el concurs. No cal dir que entre la gent aficionada als ocells, els concursants forasters i els romeus de la Salut, aquell dia pel carrer era festa grossa i animada.
Dilluns al matí, el carrer de la Salut, un dels més espaiosos i millors de la població, apareixia ple de pins que s’havien plantat provisionalment. A l’entrada hi havia un arc triomfal format de luxosa verdor. De les branques dels pins i de les portes de les cases veïnes penjaven infinitat de gàbies amb canaris, caderneres, passerells, pinsans, verdums, etc. Al davant del cafè de les Delícies es muntava la tribuna per al jurat i autoritats. Una comissió, que bé podria anomenar-se de mestres del cant de les aus, deliberava i concedia el premi a l’amo de l’ocell que millor cantava, o, per dir-ho així, el més filharmònic, i de seguida la persona premiada era proclamada rei dels ocells, i passejada en ronda triomfal per la població al capdamunt d’un carro i amb el seu front cenyit per una corona de llauna.
Explica Marian Burgués: “Els ocellaires al cafè fent transaccions, entre copa i copa, pagant-se alguns ocells a preus de tocino al temps de matança. Els ocells cantadors gairebé tots eren cegos. Cegos d’agulla de foc que els bàrbars ocellaires havien aplicat amb el trist criteri que cegos canten més. Pobres bestioletes!”.
Per evitar aquesta barbaritat, la de privar del sentit de la vista a les innocents aus cantaires, hi havia un fort compromís entre els organitzadors del concurs, els socis de les societats ocellaires i els participants. A més, l’Ajuntament supeditava el pagament de les subvencions a les diferents societats a la certificació seriosa que no hi havia cap ocell privat de la vista. Aquelles quantitats oscil·laven entre les 25 i les 100 pessetes. Així, l’any 1915, la Societat Pajaril Creualtenca va rebre 50 pessetes, la Societat Pajaril Antiga del carrer de la Salut en va rebre 75 i la Societat Pajaril Sabadellenca, 100.
L’afició dels sabadellencs als ocells autòctons, apreciats pel seu cant, com pinsans, caderneres, passerells i verdums (ara es coneixen amb el nom de fringíl·lids) ve de ben lluny i havia estat sempre multitudinària, de fet, actualment, encara hi ha molts aficionats que hi dediquen el seu temps lliure.
Aquella època, moltes cases tenien exemplars d’aquestes espècies tancats en gàbies penjades a la paret que, amb les seves refilades, feien les delícies dels seus propietaris. El cant dels ocells era, i és, un goig preciós. Però especialment quan estan en llibertat.
Aleshores estava permesa la caça d’aquests ocells autòctons apreciats pel seu cant.
I què hi pinten o què hi pintaven els mussols dins d’aquest relat? Doncs que els mussols eren el millor reclam per a la caça d’ocells cantaires.
Quan era legal, hi havia dos sistemes per caçar, vius, ocells de cant. L’un era amb creueres i vesc. Unes creus fetes amb tronquets, s’empastifaven amb vesc –un ungüent enganxós– i es distribuïen pel brancatge de qualsevol arbre o ram fet exprés. Quan algun ingenu ocell hi anava a raure, hi havia moltes possibilitats de quedar-hi enganxat, la creuera quedava enredada a les branques i fulles i l’ocell quedava a expenses de ser atrapat pel caçador, que el tractava amb prou bon tacte per no ferir-lo.
L’altre sistema, més net, consistia en unes xarxes abatibles a distància mitjançant unes cordes, que eren activades pel caçador amagat en un racó. Se solien posar a prop de basals d’aigua, fossin naturals o artificials. Se’n deia caçar amb teles. Quan els incauts ocells hi anaven a beure, amb un ràpid moviment estirant les cordes, els caçadors tancaven les teles i els atrapaven dins. S’havia de tenir rapidesa i mestria per no ferir-los o trencar-los les ales.
Per tenir més èxit en qualsevol dels dos sistemes s’utilitzaven reclams, que podien ser altres ocells cantaires, dins d’una gàbia propera. El seu cant atreia les bandades juganeres. Però és que aquests ocells de reclam cantaven amb molta més intensitat en presència d’un mussol. El millor reclam, per tant, era fer servir, a més, un mussol. Amb un mussol (Athene noctua) l’èxit de la jornada estava assegurat. Els ocells petits són tafaners i curiosos. Les bandades que baixaven a beure aigua, clissaven un col·lega que, per ser au nocturna, no el reconeixien, s’hi acostaven per contemplar-lo i queien al parany. Un mussol per reclam era garantia d’efectivitat. Tots els bons aficionats a la caça d’ocells tenien a casa, en captivitat, un mussol. Aleshores hi havia autèntics professionals que es guanyaven la vida amb aquesta activitat que ara es considera tràfic il·legal d’aus protegides.
Però els mussols s’havien de caçar prèviament. I aquí és on entra Sant Quirze. Els mussols són aus nocturnes, per tant, s’havien de caçar de nit. Dels boscos propers a Sabadell, els de Sant Quirze eren els més apropiats per fer-ho, tant per proximitat com per manca de perill. Els boscos de la Taula Rodona, de Can Casablancas, de Can Canals o de Can Vinyals, per exemple, eren coneguts, planers i gens agressius.
Caçar mussols no era feina fàcil. Utilitzaven un xiulet, fet amb dos trossets de canya, que movent l’un dins de l’altre i bufant per un forat, sortia un so semblant al cant d’un mussol: tuuut, tuuut, tuuut... Amb l’ajuda d’aquest estri, unes xarxes lleugeres i molta paciència, els aficionats sabadellencs caçaven mussols a Sant Quirze.
Es podria dir que durant més de cent anys tots els mussols de Sabadell havien sortit de Sant Quirze. S’havien caçat a Sant Quirze.
I si sortien d’aquest poble, era evident que Sant Quirze era... això... el poble dels mussols.
Actualment, la captura d’ocells està prohibida. La Directiva Europea 92/43/CEE i la Llei 42/2007 prohibeixen la caça d’aquestes espècies. Permeten, això sí, la possessió i exhibició d’ocells fringíl·lids, sempre que estiguin criats en captivitat.
La Generalitat, mitjançant el decret 139/2014 de 14 d’octubre, va establir un règim temporal per al període 2014-2018 de les autoritzacions excepcionals per a la captura en viu i tinença d’ocells fringíl·lids per a la cria en captivitat adreçada a l’activitat tradicional de concursos de cant. Aquell règim temporal va finalitzar el 31 de desembre del 2018.
