Salvador Sarrà i Serravinyals va recollir els seus pensaments fixats, naturalment, en Sabadell, en el llibre Cant a la ciutat obrera. Acabat d’escriure el juliol del 1956, es va publicar a la ciutat de Mèxic el dia 20 de juny del 1959 i va ser presentat i premiat als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l’Alguer l’any 1961.
Regidor de l’Ajuntament de Sabadell durant la Segona República, Salvador Sarrà va ser nomenat regidor de Cultura de l’Ajuntament que va resultar de les eleccions del 23 d’abril del 1933. Va ocupar el càrrec fins al 1939, sense comptar el període comprès entre octubre del 1934 i febrer del 1936, en què els ajuntaments havien estat destituïts. Va prendre el càrrec de regidor amb la condició que li havien de deixar les mans lliures per encarrilar una política intensa en el camp de l’ensenyament. Condició que li va ser admesa pel Círcol Republicà. Els federals, que tenien majoria, li van reconèixer una aurèola d’inquietuds intel·lectuals coneguda per tothom.
En el període que Sarrà va exercir com a regidor de Cultura, es va lliurar a una tasca cultural sostinguda de quantificació i de millorament de l’escola pública, mirant a la vegada de rodejar-la d’uns complements que li anessin donant interès i profit. En aquell temps s’entenia per tasca cultural d’un municipi la d’ensenyament per damunt de tota altra.
Un d’aquells complements va ser la celebració del Dia del Llibre, per Sant Jordi. Els alumnes de les escoles públiques es desplaçaven durant el matí des dels quatre punts cardinals de la ciutat a la casa consistorial, seguint un horari escalonat. A la portalada trobaven una gran taula engalanada i repleta de llibres, i se’ls obsequiava amb un volum idoni per l’edat de cadascun. L’ambició de Salvador Sarrà era dotar les classes populars d’instruments d’aprenentatge que els brindessin la possibilitat d’accedir al món professional en igualtat de condicions pel que fa a les classes privilegiades.
- Retrat de Salvador Sarrà i Serravinyals
- Fons Ricard Simó /AHS
En acabar la guerra, Salvador Sarrà va estar internat al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. Més tard es va poder reunir amb la seva esposa, Emília Carbonell, i els seus fills –el Claudi, l’Arnau, la Isabel i el Salvador– i es van embarcar. El novembre del 1939 van arribar a Santiago de Xile, on van viure exiliats.
Cant a la ciutat obrera és una emotiva obra que consta de tres capítols, el primer dels quals correspon al passat: “Les gràcies i la grandesa essencials”, en què glosa el Sabadell d’abans de la guerra; el segon, “La trista realitat present”, està dedicat al període de postguerra, i el tercer, “La justificada esperança en l’esdevenidor”, tracta d’un futur esperançador. Per no parlar sempre en primera persona, va posar el protagonisme en un home fictici: en Biel, un sabadellenc que també vivia a Xile.
A la primera part hi ha una oda a Sabadell i es pot llegir: “Escolteu el repte honest i entranyable de Biel al Sabadell del seu record: Sabadell, ciutat de més de cinquanta mil ànimes. Econòmicament rica, anys ha la segona de Catalunya en densitat de població i en gruix de transaccions de riquesa. La teva indumentària et compromet. Costarà molt que la teva inexplicable descura atregui l’atenció del curiós. És molt prudent, és cert, no fiar-se massa de la indumentària per a ser considerat. Però és igualment cert que és molt perillós adormir-se en la descura externa per a merèixer la consideració d’algú. No n’hi ha prou de ser neta i polida, treballadora i segura de tu mateixa. Cal ésser alegre i bella. Això ha estat, és i serà sempre una sana i elevada aspiració. És un índex i una condició alhora ... El nostre cos i el seu aire, encara ens representen del més pregon del que som. Tan rica com has estat sempre i tan altament civil! I que mai cap Batlle hagi sentit la necessitat de fer-te — ni que fos per al seu goig personal — una Ben Plantada! Tots els que t’han mantingut amb aquesta falsa fesomia, han compromès massa la teva natural grandesa. Eren molt miseriosos, si no eren mesells”.
També parla del bosc de Can Feu: “En el temps de la seva constitució i creixença, no hi havia, doncs, palaus, a Sabadell. Però, si mai no ha conegut palaus, ha estat sempre voltada de boscos.
El de Can Feu, el de Can Rull i el de Berardo; el de Can Borgunyó, el de Can Puiggener i el de Togores; el de Sant Oleguer, el de Can Torres i el de Can Vinyals, per només esmentar els que li servien de marc discret. El primer, el de Can Feu, era el de més bellesa i extensió. Romania intacte. Els altres, en més o menys escala, les esporgades tècniques i econòmiques els anaven capolant.
En el de Can Feu, es pot dir que Sabadell hi vivia. Els altres supervivents, els visitava de tant en tant. Al bell mig de la part que mirava vers Sabadell, hi havia un pla famós, que li feien vetlla els pins de més alçaria i majestat: el Pla de l’Amor! Aquest bosc era tradicional i de gran anomenada per tot Catalunya. Era un dels més formosos i senyorials dins la Catalunya urbana, entre la Catalunya civil i lluny de la Catalunya muntanyenca. Oh, el Bosc de Can Feu, per als sabadellencs!”.
La segona part està dedicada al Sabadell de postguerra: “Mentre es delia en la preparació tranquil·la del seu retorn, un bon amic seu, estranger com ell, resident a Xile i, com ell, membre tàcit d’una comunitat no organitzada de la vida espiritual europea, va creure oportú parlar-li. Coneixedor antic i conscient de Catalunya, de retorn d’un viatge per Europa, s’apropava adolorit i valerós, a Biel; per a expressar-li una veritat amarga, terriblement dolorosa per a ell. En recórrer Catalunya havia fet estada a Sabadell, ciutat que coneixia d’anteriors visites. També la coneixia per les veus variades de la simfonia que Biel, en moltes ocasions, li havia fet assaborir. Sabadell fou visitada, observada i auscultada per un antic enamorat seu, de fora. Home bregat a saber prendre el pols de les comunitats civils més complicades. El seu judici serè era tremebund, inexplicable. Les llums de la ciutat de Biel s’havien enfosquit. A plena fosca, Sabadell havia estat sàdicament mutilada, i amb la col·laboració de propis sabadellencs”.
També parla del contenciós entre Catalunya i Espanya: “A Catalunya, tothom ho sap, no sols hi ha més riquesa i millor repartida que en cap altre lloc de l’Espanya virtual, sinó que hi ha més llibertat i més consciència personal i col·lectiva. Hi ha més homes i menys misèria. (‘El catalán de la piedra saca pan’, Cervantes.) I, sobretot, més obres vivents d’esperit que no a la Castella teoritzadora i teocràtica. I és obvi — deia Biel. Almenys aquest és l’ordre lògic i evolutiu de la vida de l’home. De l’home — remarcava — que pot fer ús de la seva vida”.
La tercera part parla d’un futur esperançador: “Mentre Biel estava en els quefers preparadors del tan esperat retorn, el seu esperit, més impacient i deslligat, ja havia passat endavant. A l’hora que el seu amic li reportava la tremebunda nova, l’esperit de Biel ja li semblava albirar a l’horitzó la silueta de Sabadell, amb esveltes agulles asimètricament repartides: les xemeneies industrials. Xemeneies simbòliques per a tots els sabadellencs! Tenien més de ciutadà que cap dels fills de carn i ossos. Sota la seva presidència multipersonal, vetlladora i incommovible, desfilava tota la meravellosa vida de Sabadell. La seva dimensió ciutadana, era impressionant. No es podia mesurar per metres. Es valorava més aviat per conceptes perdurables. Elles eren els tempanells on restava el diagrama alliçonador i inesborrable de la ciutat, perceptible només als rars artistes de la seva vida”.
També es pot llegir: “Veia el passat. Veia el present, fet passat. Ell cercava l’esdevenidor. El seu Sabadell fet mestre de les experiències doloroses darrerament viscudes i encara massa actuals. Volia veure la silueta viva d’una ciutat en gran part emancipada de poders confusionaris. En la penombra de la qual les xemeneies immortals sabadellenques ja no representessin els monuments d’una immensa viacrucis humana de generacions de treballadors del Bé, estancats en la vall de misèries i de mediocritats dels seus amos. D’aquells ensuperbits administradors del poder del pa i del poder de la consciència. La ciutat obrera tenia un mandat en curs, per al qual també Biel vivia i estava ofert, era el de prestar ajut, des del llevant mediterrani, a bastir un arc en el pont invisible de l’evolució humana. I era, també, el d’ajudar a fer comprendre a tots els seus fills aquesta, ineludible obligació. Sabadell ha de seguir — segons Biel — perfeccionant la seva posició dins les formes emancipadores de l’home”.
En el darrer paràgraf de Cant a la ciutat obrera es pot llegir: “De sobte i amb lentitud pietosa les parpelles de Biel s’anaven cloent totes soles. Biel s’havia adormit per a sempre en aquest món. Cercant la realitat del futur del seu Sabadell. De tots els fogars sabadellencs forjadors d’homes de Déu. Visió que tota la vida inflamava els ardors serens del seu esperit. Biel moria lluny de la seva terra en ple somni del seu pregon estimar la ciutat mare. Encara que lluny, se sentia al cor d’ella. I des d’aquesta clara i modesta universalia estava segur de continuar la recerca de noves llums, en el somni nou, al qual entrava sense transició... I sense recança... Obsedit per un estil de l’home...“
Salvador Sarrà i Serravinyals va morir a Santiago de Xile el 26 de març del 1965.
