Està escrit per diversos autors sabadellencs que Marçal Ballús i Bertran, dentista de professió i establert al capdamunt de la Rambla, molt interessat per la fotografia, va descobrir el cinema a París. Amb el seu amic i soci Magí Ribera van viatjar a la capital francesa, on van assistir a les primeres sessions d’exhibició cinematogràfica al Saló Indi del Gran Café de les pel·lícules, sobre les escenes de la vida quotidiana, que els germans Lumière havien filmat amb un aparell de la seva invenció. Ballús va quedar tant fascinat que va decidir portar l’invent a Sabadell. Va encarregar un aparell de projecció i unes quantes pel·lícules, que projectaria per primer cop al teatre de Los Campos de Recreo, el 27 d’abril de 1897, data de la primera sessió de cinema a Sabadell i una de les primeres a Catalunya. L’exhibició va tenir un gran èxit de públic i es va repetir unes quantes nits.
El contingut del paràgraf anterior és qüestionat i negat a Los orígenes del cine en Cataluña, de Jon Letamendi i Jean Claude Seguin, publicat per l’Institut Català de les Indústries Culturals, l’any 2004. Per aquests autors, l’artífex de la primera projecció de cinema a Sabadell va ser l’operador i empresari Alberto Duran amb el seu Kinematógrafo que havia adquirit a París.
Jon Letamendi, metge de professió i Jean Claude Seguin, catedràtic de la Universitat Lumière Lyon 2, són autors de diversos llibres, articles i ponències, sempre en l’especialitat del cinema. Segons ells, la primera exhibició de cinema a Sabadell va tenir lloc el dia 10 de gener de 1897 al Teatre Euterpe, amb l’aparell propietat d’Alberto Duran. Aquell dia, el setmanari Lo Catalanista anunciava: “Tant a la tarda com per la nit, en lo segon intermedi, se repetiran las fotografies animades (El Kinematógrafo)”.
En època d’esplendor del cinema, Sabadell havia disposat de 24 sales
Tanmateix, afirmen que l’exhibició del 27 d’abril del mateix any als Campos del Recreo també va ser amb el Cinematógrafo d’Adolfo Arrengo, qüestionant del tot l’autoria de Marçal Ballús. Sembla que es van repetir sessions fins el mes de maig:
“A la nit (estreno) de la República Chamba y los cocineros i tant a la tarda com a la nit, se presentaran el Cinematógrafo i Mr. Charles Lamas”.
Els autors posen molt èmfasi en el predomini del teatre a la ciutat:
«La población era bastante aficionada al teatro, cuyas crónicas llenaban la mayor parte de las noticias de espectáculos. Sin embargo, la prensa apenas se detiene en comentar las exhibiciones cinematográficas, motivo por el que tampoco volvemos a tener más referencias de Durán y, por ello, que desconozcamos cuando abandonó sus actividades en el coliseo de la ciudad».
- Façana del saló Imperial. 1945-1950
- Àngel Casas / Arxiu Històric de Sabadell
Més enllà del fet puntual de qui va protagonitzar la primera exhibició cinematogràfica a Sabadell, ningú, Letamendi i Seguin inclosos, pot qüestionar la vàlua, la personalitat i la bona feina realitzada per Marçal Ballús en els inicis del cinema a Sabadell. En tot cas, si Marçal Ballús no va ser el primer, sí que va ser el més insistent. L’any 1901 va bastir una barraca a la plaça del Doctor Robert per fer-hi projeccions de cinema, però un incendi la va destruir. La barraca, que era de fusta, va estar en funcionament menys d’un any. En els primitius aparells, la combustió dels vapors d’èter que alimentaven la làmpada del projector junt amb la inflamabilitat del cel·luloide, originava greus incendis.
Lluny de desanimar-se, Marçal Ballús, va arrendar el teatre Cervantes per fer-hi sessions de cine amb pel·lícules que li proporcionaven els germans Lumière. A més, també les llogava a empresaris d’altres ciutats. Més endavant va crear un circuit de sales d’exhibició arreu de tot el Vallès: a Castellar del Vallès, Rubí i Caldes; i comarques veïnes, com Osona i Berguedà amb sessions a Manlleu, Torelló i Berga. Acabat el contracte amb el teatre Cervantes, va obrir, el febrer de 1908, un local a la Rambla de Sabadell, el Cine Pas. El projecte va resultar un fracàs econòmic, fet que causà una profunda decepció en Ballús i va decidir deixar la carrera d’empresari cinematogràfic per dedicar-se, només, a l’odontologia.
Inaugurat l’any 1911, el Gran Saló Imperial, va néixer com una sala de cinema. Un local especialment creat per fer-hi projeccions cinematogràfiques. El primer de Sabadell i el segon de Catalunya. Una de les principals diferències respecte dels teatres era la ubicació del projector, situat en millor posició i aïllat completament de l’espai ocupat pel públic. A la foto exterior de l’antic cinema es pot distingir un habitacle, proveït de tres finestres allargassades, que sobresurt de tota l’edificació, i que donava cabuda a la cabina del projector. No hi havia cap punt de contacte amb el pati de butaques. Per normativa, entre les dues parets hi havia de quedar un espai buit, de tal manera que en cas d’incendi només afectaria la maquinària. Els incendis eren els desastres més usuals dels primers cinematògrafs.
Atès que la majoria de sales eren teatres, l’Imperial va ser el cine més antic de Sabadell, ja que va néixer només com a sala de projecció de pel·lícules. La Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911 ens ho recordava. Un dels seus fundadors és el sabadellenc de Sant Quirze Albert Beorlegui i Tous, expert i reconegut cinèfil i autor del llibre Sabadell, un segle de cinema junt amb el que fou historiador i estudiós del cinema català Josep Torrella i Pineda.
Cap altre invent com el cinema va incidir en la vida de les persones del segle XX, almenys pel que fa a l’exercici d’imaginar, de provocar somnis i desitjos col·lectius, o accedir als pensaments i a les idees dels altres, a les fantasies i reflexions pròpies i alienes. La llum del cinema va donar lloc al pas a la creativitat i a la sensibilitat cap a un cabal generós: el poder de perpetuar-se en el temps. El cinema va desenvolupar una vasta teoria que l’empara en la literatura, la pintura i la fotografia. Així, és considerat el Setè Art.
A inicis dels cinquanta a Sabadell hi havia set sales de cinema
Un fet indiscutible fou que el cinema, pràcticament des de la seva aparició, va ser un element inseparable de l’oci. Aquest fet va ser especialment notori a la dècada dels anys 30, amb la consolidació del cinema com a passatemps popular davant dels espectacles teatrals i amb l’arribada del cinema sonor, que suposava una nova dimensió en el llenguatge cinematogràfic.
Els anys cinquanta i seixanta el cinema era el passatemps per excel·lència i el més popular. Dissabtes nit i diumenges tarda i nit, les sales de cinema s’omplien fins la bandera. Els cinemes d’estrena esgotaven les entrades i els de reestrena quasi bé també.
A inicis dels cinquanta a Sabadell hi havia set sales de cinema: Cervantes, Principal, Alcázar, Euterpe, Rambla, Imperial i Campos. En acabar la dècada també havien obert: California, Avenida, Montecarlo, Fernando, Colón, Actualidades, Mundial, Rio i Rio de Oro, i més tard: Goya, Rex, Cinema Sabadell, Kennedy i Victoria. En època d’esplendor Sabadell va disposar de 24 cines.
Reflex de la societat d’aleshores, els anys cinquanta i seixanta, hi havia a Sabadell uns cines més populars i altres de més classe. Rambla avall les sales de cinema anaven perdent categoria. L’Euterpe i el Salón Rambla, que eren sales d’estrena, estaven més ben considerats que l’Imperial o el Campos, per exemple.
Segurament que el Principal era un dels cines més populars. S’emplenava els dissabtes a la tarda i els diumenges matí i tarda. Cine francès, anglès, italià, alemany, americà i espanyolades. Sempre de reestrena.
Aquella època, entre setmana, només el Salón Rambla funcionava els dijous a la tarda i a la nit. Després van obrir l’Actualidades que hi solien anar els que feien durar la baixa laboral perquè estava obert totes les tardes. Més tard el van convertir en Cineart-3.
L’any 1969 van convertir l’Alcázar en Cineart Alcázar. Una sala d’Arte y Ensayo per poder-hi projectar pel·lícules que difícilment encaixaven en el circuit normal.
Amb el pas dels anys, la televisió, el vídeo, les noves tecnologies, les noves formes de d’oci i la modernitat en general van anar acabant amb las sales de cinema. Es podria dir que entre tots les van matar i elles soles es van morir. Amb les multi sales de l’Eix Macià i de l’Imperial, sembla que a Sabadell n’hi ha prou.
Als primers anys del segle XXI s’han produït canvis profunds en la manera d’entendre el cinema. Mentre la crisi dels vells espais de projecció sembla irreversible, les pantalles s’han multiplicat i els àmbits de consum s’han refugiat finalment en espais domèstics. La naturalesa de la imatge cinematogràfica ha estat afectada pels canvis de format i per la consolidació del digital. Internet ha servit per ampliar els horitzons cinematogràfics, però també ha esdevingut una eina al servei de la construcció de nous cànons. Per a molts espectadors, les plataformes digitals són el camí més curt de la història del cinema.
De totes maneres, el cine és viu, perquè és il·lusió, és màgia, és tristesa, és alegria i per damunt de tot, és somni i tal com deia Calderón, els somnis, somnis són.
