La doctora Ingeborg Porcar va fundar el 2022 la UTCCB -Unitat de Crisi i Conflictes de Barcelona-, vinculada a la UAB. Com a psicòloga social, s'ha especialitzat en conceptes com la resiliència, la gestió de situacions traumàtiques o l'ús de les eines per afrontar el dol o el pànic.
Ens hem acostumat a viure fets excepcionals. Som realment en un període històric o ens falta perspectiva per calibrar la magnitud del que vivim?
Hi ha dos factors diferents que se sumen. D'una banda, les persones tenim un sentit de la seguretat, la previsibilitat i el control de la vida que no es correspon a la realitat. Almenys, certes generacions. Ens agrada pensar que ho tenim tot controlat i partim d'una premissa que no és certa del tot: que no passen coses, que tot ho tenim clar i que les persones només es moren després d'estar malaltes i a partir dels noranta anys. Això és trampós. No és així, ni ara ni abans. Hi ha accidents, hi ha nens que es moren i hi ha imprevistos. Quan tens l'impacte d'una situació crítica, la sensació de seguretat que ens hem construït, que té molt a veure amb el progrés de la medicina, ens recorda que no tot és tan clar i previsible. L'altre factor és que les crisis estan augmentant. Quan una persona de trenta anys surt a córrer, cau fulminada i es mor, és una situació crítica que et fa dubtar de l'esquema mental que diu que morirem a partir dels 85 anys. Això ja suposa un sotrac perquè penses: podria ser jo. La seguretat construïda durant el segle XX, que ens ha fet creure gairebé immortals, era excessiva. Com a mínim, en el primer món. I això va en paral·lel a l'augment de les crisis.
Un dels punts d'inflexió va ser la pandèmia.
Obeeix al mateix esquema. Em moc en una sensació de credibilitat que és tramposa. Abans, es tenia molt més present que la vida és imprevisible. La pandèmia és la primera vegada que es trenca això en el primer món. A l'Àfrica estan molt més presents. Per què ens impacta un fet com les inundacions de València? Perquè són aquí. No a l'Àfrica o a l'Àsia. Des d'un punt de vista psicològic es tradueix en: podria ser jo. Un altre cas: l'incendi de València. Al costat de Gavà, un temps abans, també hi va haver un incendi amb víctimes mortals. Però no ens havia impactat tant. Vivien en barraques i traficaven amb drogues, però en el cas de València era com casa meva o teva, un bloc modern. Tornem al mateix. Si recordes l'inici de la guerra d'Ucraïna va afectar molt perquè aquella gent portava maletes com les meves. La guerra a Gaza impacta fins a un cert punt, però jo no visc en un poblat de Gaza. En canvi, Ucraïna va generar molta vulnerabilitat perquè fan la mateixa pinta que jo. Això amenaça el nostre benestar perquè ens fa trontollar la sensació de seguretat i control. I es repeteix la frase: 'em podria passar a mi'. En canvi, mentre s'inunda Haití, penses: això a mi no em passa.
La gran apagada ha estat l'últim fenomen que ens ha fet trontollar.
No estic d'acord que siguin situacions equiparables. Les persones, a les comunitats, no es van sentir massa amenaçades per l'apagada. Hi ha una utilització política i alguns mitjans han pujat al carro. La majoria de gent va entendre aquell dia, una situació que passava abans: que marxi la llum. No va haver-hi tanta sensació de pànic. Un altre debat és si algú no està fent una bona gestió de la xarxa elèctrica. Però això és una incomoditat. Són amenaces diferents. Pot generar inquietud o molèstia. Però no és un perill de vida com els altres casos. El matís aquest: la meva salut i la del meu entorn.
Quines eines tenim al nostre abast per fer front a aquests escenaris?
El kit de supervivència, utilitzant el concepte de la UE, en l'àmbit psicològic ha d'anar a dos nivells. D'una banda, adonar-nos que la suposada seguretat econòmica, climàtica i el benestar que ens permet planificar vacances a les Seychelles amb un any de marge no és la normalitat. La normalitat de la vida inclou càncers infantils, trasplantaments d'òrgans, acomiadaments, crisis econòmiques... La generació de la postguerra ho tenia molt més clar, perquè ho havia viscut.
Costa acceptar aquesta fragilitat.
Però és el que hi ha. Moltes persones t'expliquen que la primera vegada que s'enfronten a un càncer infantil no tenien ni idea que això passava. Doncs sentim-nos afortunats perquè els hospitals oncològics infantils hi siguin i tinguin més recursos. Tinguem clar que hi ha més riscos que els que volem. Després d'això, poden canviar coses, perquè tenir clar que hi ha riscos comporta contemplar plans b. Per exemple, un fet tan simple com tenir una còpia de l'escriptura de casa al núvol. La variable dos és potenciar la resiliència. Però no ignorant que la vida té més riscos dels que ens agradaria.
Hi ha un paper educatiu important.
Com a unitat de crisis treballem amb associacions juvenils, escoles... Estem farts de dir que s'ha de fer pedagogia de la malaltia i la mort. Perquè passa. No s'ha de treballar en abstracte. El missatge no ha de ser "ens podem morir tots". Però quan passen coses així, s'ha d'aprofitar per ajudar els infants a entendre què ha passat. Només pots gestionar riscos sobre la base que hi són i, després, utilitzar les eines per fer-hi front.
