La Fundació Barnola-Vallribera, CIPO i l’Ajuntament de Sabadell lideren el projecte de construcció d’una residència i centre de dia a Can Gambús per a persones amb discapacitat intel·lectual amb capacitat per a 48 persones, un dels deures pendents que s’havia marcat l’entitat des de feia uns anys. Amb el projecte tancat, el gerent de CIPO, Jordi Garcia, repassa quines són les prioritats de l’entitat i altres deures pendents per part de l’administració pública.
A una entrevista de l’any 2023 amb el Diari, assegurava que la llar residència era una prioritat per a CIPO. Ara, amb projecte i calendari de l’equipament definits, quin balanç en fa? Era d’extrema urgència. El centre contribuirà a alleujar la pressió sobre la llarga llista d’espera de serveis residencials al Vallès, on hi ha més de 460 persones esperant una plaça, més de 20 famílies a la nostra ciutat que necessiten aquest servei. I és un espai que guanyem no només per a les persones amb discapacitat, també per al barri, serà oberta al barri. Volem que hi passin coses, que els veïns puguin gaudir d’aquest espai, que no sigui tancat. El centre estarà obert al barri i inclourà espais per a activitats adreçades als veïns.
Però la llista de deures no s’acaba. Quines altres prioritats o necessitats té ara mateix el sector que treballa amb aquest col·lectiu? Tenim necessitats en tots els àmbits. A part de l’habitatge, que és el cas que ara ens ocupa, hi ha prioritats laborals, en l’àmbit de l’oci, i en tot el que té a veure amb la inclusió comunitària: sensibilitzar l’entorn perquè sigui més acollidor i accessible. En general, parlem de garantir els drets i eliminar desigualtats d’oportunitats. També hi ha grans reptes educatius, com ara el de l’escola inclusiva, que ha de conviure amb l’escola d’educació especial. Al llarg de tot l’itinerari vital de les persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies, hi ha necessitats pendents.
Pel que fa al finançament, que és un tema recurrent, en quin punt es troben ara les entitats com la vostra? Hi ha una problemàtica constant: la manca de pressupostos. Sovint, quan ens reunim amb la Generalitat, que també gestiona fons provinents del Ministeri, ens trobem amb pressupostos que no s’aproven i, per tant, amb la manca de recursos addicionals. Això té un impacte directe en les retribucions dels professionals, que depenen de les tarifes que cobra l’entitat per serveis dins la cartera de la Generalitat. Hi ha una infradotació crònica que fa que els salaris del nostre sector estiguin molt per sota dels sectors educatiu o sanitari, amb diferències de fins al 30%. Això ens dificulta molt captar i, sobretot, retenir talent. Competim en desigualtat amb altres àmbits i això afecta la qualitat dels serveis.
Insistiu que la col·laboració publicoprivada i amb entitats i gremis és clau per cobrir la totalitat de les despeses. Constantment busquem inversions a través de donacions, projectes, subvencions... Tot i que s’hauria de cobrir amb finançament públic. Per exemple, el 19 de juny participarem en un sopar solidari a Matadepera organitzat per Cerclemón, l’associació de joves empresaris de la CECOT. Aquest any, han decidit destinar la recaptació per ajudar a ampliar l’activitat de jardineria i millorar els nostres equipaments.
Una altra lluita clau és la inserció laboral, especialment posant el focus en l’empresa ordinària. Quan parlem de les persones amb discapacitat, ens fixem sempre en el seu itinerari vital. Hi ha moments en què algunes poden i volen treballar en una empresa ordinària, i d’altres en què necessiten un entorn protegit, com els centres especials de treball. Els centres especials tenen un paper clau per garantir una oportunitat laboral a qui ho necessita, però també cal facilitar l’accés a l’empresa ordinària quan sigui possible. Aquí és on entra el debat de model: quin enfocament estem fent perquè aquesta inserció laboral esdevingui real per a les persones amb discapacitat intel·lectual, especialment aquelles amb més dificultats? Les dades són clares: només una de cada cinc treballa. Cal un model realista i específic per a aquestes persones.
- El solar on es construirà la futura residència i centre de dia de Cipo
- DS
I com es pot fer realitat aquest model? Amb més suport individualitzat dins l’empresa ordinària. Ara mateix, el suport que es dona sol ser temporal, normalment durant dos anys, i després deixa d’estar garantit. Cal que aquest acompanyament sigui estable i recurrent. També calen més ajudes per a les empreses que contractin persones amb discapacitat, especialment si es tracta de contractes indefinits i dignes. I, per descomptat, cal un model de formació adaptada. Tots necessitem formació per créixer professionalment; aquestes persones també. Per això reclamem itineraris de formació professional adaptats a les seves necessitats. És una reivindicació històrica. Apostem per una formació dual adaptada, on els centres de treball com el nostre hi tinguin un paper actiu. Això permetria que les persones amb discapacitat intel·lectual obtinguin la qualificació necessària per accedir a una feina digna.
Fent el salt als centres de treball: teniu nous projectes o noves línies previstes? Estem fent créixer els projectes que ja tenim. Per exemple, L’Amanidor està experimentant un gran creixement aquest 2025. Estem treballant per fer noves obertures a Sabadell. També estem potenciant el servei de càtering, molt demandat per esdeveniments, esmorzars i coffee breaks. Tot i que L’Amanidor ja té renom més enllà dels Vallesos, només fa dos o tres anys que està en marxa. En l’àmbit de jardineria, acabem de guanyar la licitació del rodal de Castellar del Vallès, i això ens permetrà ampliar l’equip i mantenir aquest espai natural. Estem consolidant i ampliant les que ja tenim. L’Amanidor, per exemple, ja comença a obrir-se pas a Barcelona i altres territoris, i això ens fa sentir que la feina feta està donant fruits.
