Josep Manuel Suàrez (Atendis): “Treballar amb persones amb discapacitat és molt enriquidor”

Amb la mateixa passió que el primer dia i amb un reguitzell de fites assolides en una dècada al capdavant de la Fundació Privada Atendis, Josep Manuel Suàrez Iborra fa una passa al costat i cedeix la presidència a August Serra, fins ara vicepresident de la fundació. Suárez deixa el càrrec fent un balanç positiu d’una dècada marcada per reptes importants, entre ells una pandèmia que va posar de cap per avall el dia a dia de la fundació. Mirant cap al futur, Suárez considera que el millor llegat és deixar encaminats projectes estratègics per a l’entitat.

Deu anys al timó d’Atendis. Com arriba a la fundació? Va ser l’any 1982 quan vaig tenir el primer contacte amb Atendis. Un dels meus companys a la UAB era el gerent de l’entitat i me’n va parlar. Aleshores, era l’Associació Pro Disminuïts Psíquics de Sabadell, fixa’t com ha canviat tot plegat. Aleshores, vaig fer-me soci, vaig sentir que valia la pena. El tema humà sempre m’ha interessat, i vaig descobrir un munt de persones que havien estat amagades. Persones amb els mateixos drets que la resta, i vaig implicar-m’hi. El 2009 ja vaig entrar a la Junta, i ho combinava amb la meva vida a Londres, i el 2016, la Joaquima Júdez, impulsora d’Atendis, em va encoratjar a presidir la fundació, va ser la inductora final.

Quin balanç fa d’aquesta dècada al capdavant de la fundació? Els inicis van ser complicats. Ens havia enxampat la crisi econòmica del 2008, i el 2011 obríem les instal·lacions de Can Roqueta amb un deute de sis milions d’euros. Encara ara els paguem, eh? Però ara estem en un altre punt. Vam aconseguir que la Generalitat no ens concedís subvencions, sinó un concert. Hem aconseguit grans victòries en el terreny, tot i que continuem picant pedra: ara el que hem de demanar és que paguin més, però el concert el tenim garantit. La situació financera ara és molt diferent de la de fa deu anys.

De reptes, però, en queden pendents. Un d’ells és un nou equipament residencial per a persones amb trastorn de conducta, també a Can Roqueta.  Som de les poques entitats catalanes que també treballem amb persones que tenen trastorn de conducta, amb o sense discapacitat intel·lectual, i la demanda és molt gran. Tenim persones de diferents punts del territori català, tant del Delta de l’Ebre com de Girona. Ara, estem projectant la futura ampliació de les instal·lacions de Can Roqueta, que permetrà incrementar el nombre de places destinades a persones amb trastorns de conducta. Sembla que finalment aquest projecte podrà ser una realitat i d’aquí a tres anys és probable que se’ns cedeixi un terreny. 

A nivell residencial, quin és el futur per a persones amb discapacitat? El futur passa per promoure llars més individualitzades, on les persones puguin fer una vida més independent i autònoma, en els casos que sigui possible. La idea és avançar cap a models residencials més petits i personalitzats, mantenint sempre el suport o la tutela necessària per a aquelles persones que la necessitin. En aquest sentit, ja estem parlant amb l’Ajuntament per a poder buscar espais, amb unitats de convivència de tres o quatre habitacions. Si hi ha la mínima possibilitat que aquestes persones puguin tirar endavant un projecte més autònom, s’ha d’apostar per això. En els casos que no sigui possible, continuar apostant per altres recursos residencials. De fet, un dels projectes que tenim sobre la taula és la renovació de la residència de Can Rull, un equipament que ja té prop de 50 anys i que, avui dia, no reuneix les condicions que considerem adequades. Fa temps que treballem per trobar una alternativa i sembla que ara hem localitzat un espai dins de la ciutat que podria encaixar amb les nostres necessitats. Encara l’operació no està tancada, però estem il·lusionats perquè tot apunta que podrà tirar endavant. Si es concreta, hi traslladaríem les més de 40 persones que actualment resideixen a Can Rull a unes instal·lacions noves.

També el servei d’inserció laboral ha estat sempre una de les vostres banderes. Per descomptat. De fet, enguany ja s’han tancat cinquanta insercions en empresa ordinària, i això empodera moltíssim a les persones amb discapacitat, que senten que són reconegudes, que reben una nòmina per la seva feina. Són persones que, generalment, durant la seva etapa escolar han patit bullying, porten una motxilla gran i, un cop entren a entitats com la nostra, se senten formats en un àmbit específic, els posem en contacte amb l’empresa ordinària i actuem de pont. Aleshores, ells se senten vistos, reconeguts, empoderats. Val molt la pena, celebrem molt aquestes petites victòries.

Parlant de feina: sempre es parla del greuge comparatiu entre salaris dels professionals del tercer sector amb els de la mateixa categoria de la salut pública. La nostra gent té un nivell vocacional extraordinari, reben un 30% menys de sou que en l’àmbit de la salut pública. Nosaltres intentem pagar més als nostres professionals. Val a dir que la rotació de personal que tenim és mínima. Això vol dir que tot i aquesta situació salarial, que no és la que es mereixen, la vocació és molt gran. Sempre et diuen —i jo ho he pogut comprovar— que treballar amb persones amb discapacitat et dona moltíssim, és molt enriquidor. Enguany la Generalitat ha augmentat un 5% l’aportació econòmica i nosaltres ho destinem tot a salaris. Pel que fa a les inversions i renovació de material, busquem finançament privat per complementar els fons públics que rebem. El compromís de la Generalitat és ara equiparar els salaris dels nostres professionals als salaris públics, estem en el camí.

Durant tota l’entrevista m’ha parlat molt a futur. Entenc que no s’acomiada d’Atendis. No, no. I ara! Continuaré com a patró, gestionant l’entitat a un altre ritme i des d’una altra posició. Això no va de càrrecs, aquí hi ha un vincle emocional real i que es manté. I veure com ha evolucionat tot, encoratja a continuar!