Veure que enderroquen la casa on vas viure ho pot remoure tot. Records, pensaments i imatges inesborrables tornen a aparèixer a primera línia de la memòria com si fossin vivències del dia anterior. És el que va passar a la família Saez Pueyo de Sabadell fa unes setmanes en llegir al Diari l’article Enderroquen una casa conflictiva del Centre de Sabadell, en referència a l’inici de l’enderroc de la casa del carrer de Gràcia, 70, cantonada Pare Sallarès on havien viscut diferents membres de la nissaga durant uns 70 anys, sempre de lloguer i compaginant l’activitat de barberia amb l’habitatge a la part superior, però que dècades més tard va patir ocupacions i la imatge del domicili es va degradar. I tot i que pugui semblar que l’edifici corresponia a un únic immoble, realment n’hi havia més d’un, cadascun amb la seva entrada. “Havia sigut la nostra llar familiar. Un seguit de memòries que reposaven en aquestes parets”, recorda ara Jordi Saez Pueyo, net del Sebi, el primer membre de la família a instal·lar-se en aquestes parets.
Tot va començar el 1930 quan l’avi del Jordi, Sebi Pueyo, va muntar una barberia a peu de carrer i tenia la casa a sobre, on vivia amb la seva dona i àvia del Jordi, Antònia Matencio. El matrimoni s’havia conegut anys enrere en els balls de gitanes de Castellar del Vallès. Anys més tard, la mare del Jordi, la Quima, i el seu pare, el Santiago, es van instal·lar a viure a la casa dels avis, on hi van conviure amb la Carme, germana gran de la Quima i els altres fills, el Santi i la Montse. La història dels Saez Pueyo en aquest emplaçament dura fins poc abans dels 2000. Després, una altra persona va donar continuïtat al tipus de negoci, amb l’obertura de la Barberia Joan Antoni, que es va mantenir uns anys més.
- El Sebi i l`Antònia amb les seves dues filles, la Carme i la Quima, a la Salut. Finals dels 40.
- Cedida
Jordi Saez era un infant i adolescent quan la seva habitació era la que encara avui té un balcó al primer pis de la casa, a la banda de Pare Sallarès. És el mateix balcó per on, tal com recorda la seva tieta Carme Pueyo, les tropes franquistes van llançar el seu matalàs quan el 1939 van entrar a Sabadell pel carrer de Calderón i van saquejar cases de la zona. La Carme i la Quima que van néixer literalment a la casa, el 1932 el 1942 respectivament, recorden que “aleshores era un barri una mica pagès, ens coneixíem tots”. Veient la persiana alacantina que encara es manté al balcó, recorden com “la vàrem posar nosaltres”.
- La Carme, la filla gran, a l`entrada de la barberia
- Cedida
Pel mur que separava el pati de les cases, rememoren, amb els anys “ens passàvem la canalla. Hi havia molt contacte amb els veïns”. “Hi fèiem molta vida”, apunta la Carme, germana de la Quima. En el transcurs de la Guerra Civil espanyola, l’avi Sebi se’n va anar amb els republicans. Des de l’aeroport de Reus, detingut per les tropes franquistes se’l van endur a Pamplona i, acabada la guerra, va tornar a Sabadell amb l’ajuda d’un client de la barberia. En aquell pati sabadellenc, però, també s’hi va produir un moment que no oblidaran mai: “una de les històries que sempre repetim a casa és quan l’avi va tornar de la guerra, directe a l’eixida, i es va despullar del tot per cremar la roba que portava”
- L`avi Sebi amb la bata de barber al pati de la casa, anys 50
- Cedida
L’enderroc de l’edifici ha començat pel pati, perquè segons van explicar fonts de l’obra al Diari, es va habilitar l’espai per entrar la maquinària necessària per dur a terme un estudi geotècnic i, posteriorment, prosseguir l’enderroc. En referència a l’habitatge, el Jordi aprofita per reivindicar la casa anglesa “com a espai de socialització, espai humà, de compartir, des de les que tenien eixida”. Cap al 2000, quan va morir l’àvia del Jordi, Antònia Matencio, es va posar punt final al contracte d’usufructe del domicili. La Carme es va ubicar en un pis al Centre, mentre que la resta de la família se’n van anar a la Roureda. “Va ser una mica traumàtic per nosaltres perquè ens vàrem criar aquí, però després ens hem anat adaptant”, afegeixen. I hi ha rutines que no es perden: a la Quima encara li agrada “baixar a Sabadell”, com a vegades sent dir al barri, per anar a comprar al Mercat Central.
