La periodista, escriptora i coach sabadellenca Sonia Rico, publica el seu nou llibre Mi aguafiestas y yo, una obra que conversa amb la veu que ens saboteja. Una proposta que combina eines de coaching i reflexió personal per aprendre a gestionar la veu interior que sovint limita decisions, de les més quotidianes a les més transcendentals. Ahir dilluns, l’autora va presentar la seva obra a la Llar del Llibre.
L’autosabotatge com a fil conductor. Té a veure amb la culpa, el gran protagonista del seu anterior llibre? La culpa és el combustible de l’Aiguafestes, el personatge del meu llibre. Necessita que no t’exposis, que no ho intentis. Busca protegir-te. La culpa és una cadena invisible.
El motor per escriure ‘Querida culpa, gracias pero adiós’ va ser la maternitat. Quina ha estat l’espurna per a abordar aquesta temàtica? És tan universal que volia aprofundir en aquest terme. I volia fer-ho des de l’emoció i la proximitat, a través d’una història. L’autosabotatge es presenta com un personatge aliè que sovint confonem amb la prudència.
Com definiria l’autosabotatge? L’autosabotatge mai no és causa, sinó conseqüència, la punta d’un iceberg: a sota s’hi amaguen ferides, inseguretats, experiències traumàtiques, creences limitants. L’autosabotatge és una veu que només escolta les pors, és el nostre ego neuròtic, i li hem d’abaixar el volum. És una tendència a posar-nos obstacles en el camí, ens domina el pilot automàtic. Preferim quedar-nos al lloc que coneixem tot i que no ens faci feliços. És un guardaespatlles que ens vol protegir, fins i tot a costa de la nostra felicitat, que ens porta a l’immobilisme.
Com diferenciar-ho, doncs, de la prudència? Quan es tracta de projectes, cal analitzar que siguin objectius SMART, és a dir, assolibles, mesurables i específics, entre d’altres. També si és el moment idoni per assolir l’objectiu. Després, la propiocepció: com el cos sent el projecte, com parla el cos. Quan ens domina la por, el cos ho nota. Jo plantejo la següent pregunta, per combatre excuses: si no tingués obstacles, ho faria? O tindria por? L’autosabotatge, sovint, ens porta a la procrastinació, no per mandra, sinó per por. I la por es disfressa de cansament o manca de temps.
Sense ànims de fer ‘spoilers’ del llibre. Com ens podem alliberar d’aquesta veu de la qual parla? No hi ha una eina concreta perquè, com deia, és la punta de l’iceberg. Som una essència que està lluny dels nostres pensaments. Per mi és clau emprendre un procés d’autoconeixement, treballar confiança i autoestima i entrenar la ment. A banda de l’autocompassió, permetre’ns l’errada. No parlo d’anul·lar la veu, sinó entendre per què i per a què hi és. No es tracta d’eliminar la por, que forma part de l’experiència humana, sinó que no porti el volant.
