La família del Continente es reuneix 40 anys després

L’any 1980 aterrava el primer centre comercial a l’Estat espanyol, el Baricentro. La cadena francesa Continente no va desaprofitar l’ocasió per instal·lar-hi un hipermercat, amb uns 400 treballadors. L’obertura va generar una gran expectació entre molta gent de Barberà, Sabadell, Badia i Ripollet, seduïda per la gran varietat d’oferta i uns preus irresistiblement baixos. Als petits comerços de la zona, però, la impossibilitat de competir amb aquella multinacional gegant no els va agradar tant. Tot i les proporcions immenses d’aquell Continente, que més tard es fusionaria amb el Carrefour i n’adoptaria el nom, els primers treballadors van formar una família molt unida, motivada per tirar endavant un projecte nou del qual se sentien protagonistes. De fet, la petjada que els va deixar aquella etapa de la seva vida va ser tan important que, quaranta anys després de l’obertura, 85 de les persones que van formar part del primer equip de l’hipermercat s’han tornat a reunir al Baricentro. Molts d’ells han hagut de viatjar d’arreu d’Espanya –Bilbao, Madrid, Castella i Lleó, Galícia i Extremadura– per a l’ocasió, després de més d’una trentena d’anys sense veure’s. La proposta de retrobament es va començar a escampar com una taca d’oli a través d’un missatge de WhatsApp. I d’aquesta manera es va crear un xat amb més de 130 persones, a través del qual es va fixar una data i un lloc per dinar: el 29 de febrer, a l’Hotel Campanile.

"Ha estat el més important que m'ha passat en anys"

“Vam començar a muntar hipermercats a Espanya de zero. Era una cosa tan nova que havíem d’explicar als proveïdors com ens havien de fer els paquets. Tornar a recordar això i retrobar-me amb els meus companys ha estat el més important que m’ha passat en molts anys”, se sincera Teodoro Cezón, cap de secció del Continente del Baricentro durant quatre anys, que aquest cap de setmana ha viatjat des de Santiago de Compostel·la per a la trobada. “He reconegut tothom! Venia amb la por de no reconèixer-los i, a mesura que anava veient a tothom, m’anaven venint els noms!”, diu Míriam Rodríguez, que va ser comptable. “Va ser la meva primera feina, hi vaig entrar amb 18 anys i es va convertir en una espècie de família. Això no passa, normalment. I aquí, sí”, s’emociona Teresa Monrás, qui va ser secretària. Ella recorda amb molta estima les festes d’empresa on se sortejava de tot, fins i tot planxes de surf. Gràcies a les discogràfiques, amb qui Continente tenia contracte, per aquelles festes hi havien passat Manolo Escobar, Peret o Rudy Ventura. Jean Pierre Zimmermann, que ha vingut des de París per ser a la trobada, va ser l’encarregat de posar en marxa l’hipermercat. D’ell, els treballadors expliquen que, cada dia, quan arribava a la feina encaixava la mà una per una a totes les persones amb qui es creuava, i que va ser el responsable de l’èxit de Continente. Zimmermann, però, s’espolsa els mèrits de sobre, lacònic: “Jo no vaig fer res d’especial. Vam remar tots junts”.

La comarca, revolucionada

Els preus revolucionaris que oferia l’hipermercat van revolucionar l’entorn del Baricentro. Pel que ara és carretera hi circulaven a peu famílies carregades de bosses. Fins i tot, van causar, literalment, escenes de bogeria. “Jo, t’ho juro, vaig veure com una senyora, que es barallava amb una altra per l’últim sac de patates, li pegava amb una barra de pa”, recorda Pepa Andreu, qui va començar a treballar a Continente de secretària i ara ho fa a Carrefour, quaranta anys després. A l’hipermercat es venien com xurros tovalloles a pes, lots de vaixelles i cristalleria i bateries de cuina. En ocasions especials, es feien promocions i s’oferien alguns productes per sota de preu de cost. “Aquell dia perdíem diners, però a la llarga ens en beneficiàvem”, puntualitza Cezón. Pepa Andreu recorda el dia que van vendre les primeres televisions en color: “Cada carro en portava una”. Els comerços del voltant, evidentment, es miraven amb una ganyota el consumisme que va despertar l’hipermercat. Un dels alcaldes de la zona, fins i tot, un dia es va plantar a davant de les portes perquè no hi entrés ningú. I, durant uns quants anys, va ser molt comú haver de desallotjar el recinte, ja que es rebien trucades anònimes amenaçadores, que deien que havien posat una bomba a Continente. Quaranta anys enrere, les mesures de vigilància tampoc no eren les mateixes que ara. “El dia de la inauguració, molts clients van anar a la secció on veníem sabates, van deixar les seves i van sortir amb unes de noves”, riu Míriam Rodríguez. Els extreballadors també rememoren com algunes clientes s’arribaven a penjar pernils a sota les faldilles. I Andreu n’explica una altra gruixuda, definitiva, que diverteix i fa brillar els ulls de la resta: “Un dia es va desmaiar una dona. Què li havia passat? Doncs que s’havia amagat un conill congelat a sota de la jaqueta. I li va agafar un tall de digestió!”.