Dani Coma és des de fa més de dos anys responsable del Calissó, un bar que exerceix d'escenari d'un ampli ventall d'expressions artístiques a Castellar. En la conversa, el promotor cultural juga a casa i les cartes estan marcades des de la primera jugada. "Vinc amb un titular pensat de casa. A veure què et sembla: Dani Coma, molt més que el descobridor de les Macedònia", confesso. Una sentència que no incomoda el castellarenc. "És tal qual. La gent m'identifica amb Macedònia, però durant molt temps Macedònia ha estat allà, com una feina més. He fet moltes coses més", reivindica.
Costa trobar una paraula que el defineixi amb precisió en la seva globalitat. "Sempre he tingut la síndrome de l'impostor. He estudiat música, però el meu nivell no és d'expert. Toco la guitarra, però no soc un gran guitarrista. Era bo fent cançons, però no executant-les. Produïa els discs de Macedònia, però no era productor", enumera. En realitat, els seus estudis van estar orientats al món del teatre. "Vaig estudiar dansa i fa trenta anys que dono classes de teatre musical i d'escena a diferents escoles sobre com han de pujar els artistes a l'escenari", resumeix.
Ell es defineix com a creador. D'art, projectes i idees. "Al cap de poc temps d'estudiar teatre, em vaig adonar que m'agradava més ensenyar que actuar. M'he dedicat a la docència per vocació. Volia ser mestre de teatre i volia dirigir". La maduresa pròpia del pas dels anys, apunta, li ha permès afrontar diferents propostes des d'aquesta perspectiva. Últimament, lligat als cors: l'Orfeó Lleidatà, el Palau de la Música, el Conservatori del Liceu coneixen les seves habilitats per a ordenar el grup.
- Dani Coma, responsable del Calissó a Castellar
- Victor Castillo
Queda clar que Dani Coma és, sobretot, una figura polifacètica. Algú capaç de compondre, per exemple, cantates que s'interpreten avui a diferents escoles de Catalunya. "Qui em coneix per Macedònia se sorprèn que dirigeixi òperes, doni classes de teatre o gestioni un espai cultural com el Calissó. I els que em coneixen com a mestre de teatre em diuen: ostres, i tu portes un bar!?", relata. Una dualitat que defensa amb orgull i que mostra la seva predisposició a afrontar nous reptes. "Amb divuit anys treballava a la piscina municipal. Tenia feina assegurada. Però, després d'un any, vaig entendre que volia jugar-me-la una miqueta i ho vaig deixar. Sempre he presumit de tenir moltes feines. Jo treballo cada dia. De vegades, deu o dotze hores. Però en un dia normal en treballo quatre o cinc. Inclosos dissabtes i diumenges. L'artista té el cap estructurat diferent", expressa, fugint de la rutina i una visió més funcionarial.
Dinamitzador de l'art a Castellar, el Calissó ha esdevingut seu de les seves idees. "Durant 25 anys he exercit de músic. Després de deixar Macedònia, cansat de la indústria, he passat a la part del darrere. Un espai com el Calissó no l'hagués agafat mai si fos un bar normal. Si m'hi vaig postular era perquè podia programar". Entre les iniciatives recents hi ha la Batalla de Bandes, que ha donat altaveu a diferents grups i estils. "Alguns sonen al cap d'un temps i t'enorgulleix. L'espai dona prioritat a les entitats del poble. Qualsevol proposta cultural hi té cabuda", proclama. Ara, avisa, té projectes variats nous. Una lliga de Paraulògic mensual és entre els plans. Les sardanes també es faran a l'indret. "Que passin coses!", exclama.
Un moment d'esplendor i replantejament
Aquest any ha complert els 50 anys. "Vaig tenir una mica de crisi als 40 i ara la tinc més forta. Sobretot a nivell de plantejament de vida. Professionalment, és un repte més. He deixat l'Escola Coco Comin, on he estat anant vint anys a fer classe cada dia". Això obre un nou horitzó. "No tota la vida hem de fer la mateixa feina. No t'ha de fer por canviar. No és una obligació estar sempre amb la mateixa gent", sintetitza sobre la seva filosofia. A partir d'ara, tindrà més presència a l'establiment i ho compaginarà amb les opcions que li arribin per a dirigir.
La seva trajectòria i presència en diferents activitats l'ha convertit en veu autoritzada a Castellar. "Una de les coses més boniques del poble, actualment, és que no cal anar a Sabadell o Terrassa. Arriba el cap de setmana i la gent es queda. Té ganes de fer poble. Quan jo tenia 17 anys no ho hauria dit mai. Anava a Barcelona i pensava que era ser guai. Érem una ciutat dormitori, sense l'orgull de pertinença que hi ha avui", manifesta. Una de les cares visibles d'aquest canvi és segurament la seva.
