Obren la via del Boch Perdut a la Mola: "Ningú l'havia pujat abans"

La natura és plena de camins i rutes que només els intrèpids i atrevits coneixen. Aquest és l'esperit que explica una de les darreres aventures dels castellarencs Aleix Schkot i Carles Bernal, que fa uns mesos van obrir la via del Boch Perdut al Gurugú, al sud de la Mola. Per als menys habituats a la terminologia escaladora, la gesta es podria definir amb aquella col·loquial frase que descriu allò que va fer Neil Armstrong quan va arribar a la Lluna: 'plantar bandera'. "Vas a un tros de roca verge, que ningú ha pujat abans, i et vas obrint camí", especifica Schkot. Tècnicament, puntualitza restant-se mèrit, no és una empresa difícil. "El que motiva la nostra cordada és l'aventura, descobrir nous llocs, ficar-nos per racons per on no ha passat ningú, més que la dificultat de la via", sosté. Al parc natural de Sant Llorenç, l'escalada està regulada i moltes zones tenen restriccions. Un fet que ho converteix en una pràctica molt local, que ara suma un nou repte en un dels trams del massís.

Els escaladors celebren que ja hi ha algun repetidor. Valents que han seguit el trajecte obert el juny passat. "Són friquis com nosaltres que ens han dit que era molt ben parida", celebren sobre el feedback rebut. La via rep el nom per un cabró assilvestrat que es mou per la zona. "Hi ha un mascle i tres femelles que volten fa dos o tres anys per la Mola i els trobem recurrentment. No sabem si són d'un ramat abandonat, però és molt curiós. El mascle algun cop ens ha atacat i tot!", avisen sobre l'hospitalitat que poden trobar els pròxims aventurers. Sigui com sigui, el Boch Perdut ja ressona en l'univers de la corda i el mosquetó. "Cadascú posa el nom que vol. Hi ha una pàgina web on es registren. És un arxiu de totes les vies obertes. Allà ja es pot veure i hi ha la ressenya". La nova és de grau fàcil i protegida amb ancoratges d'anella. 

Entre les variants de la disciplina, la via és considerada dins de la modalitat clàssica. "És quan obres una via des de sota cap a dalt, i no saps què et trobaràs per sobre teu. Vas aprofitant les febleses del terreny per posar assegurances flotants, que és més purista. Però també pots posar parabolts, un clau que col·loques a la paret. Està més mal vist perquè deixes ferro a la muntanya. A Sant Llorenç, en general, és difícil assegurar-se amb formes tradicionals. Nosaltres vam recórrer a aquestes expansions, un cargol que queda a la paret". Amb tot, però, no és la primera via que obren. "Fins ara, n'havia fet d'esportives. A Castellar, tenim tres o quatre sectors, amb vies que obres despenjant-te des de dalt. Té molt menys risc. Ara hem començat amb la clàssica, que requereix més material i mitjans", diuen. 

El respecte a les altures i la muntanya acompanyen qualsevol repte, per senzill que pugui semblar per als més experts. "Som bastant conservadors. Hi ha gent molt més boja que nosaltres. Evitem deixar una distància llarga des de la darrera assegurança. Per això, per exemple, la del Gurugú és accessible per a gent que estigui començant", recomanen. El perill arriba per algun despreniment de roques i, especialment, al tercer llarg, una mica més complex, en què cal escalar sobre fang compactat. "En general, a Sant Llorenç, la roca és delicada. Per això som quatre friquis que més o menys ens coneixem tots", riu. Per a aquells que vulguin noves opcions per grimpar, els dos castellarencs ja tenen un parell de projectes en marxa. Un, a la zona de Can Pobla, a Matadepera. L'altre, per la Castellassa. "És una via començada que acabarem en algun moment. Ho anem fent quan podem, a poc a poc", tanca. La precisió i la calma són determinants quan la corda més estreny.