Frederic Bové desprèn proximitat i un esperit afable. Potser, entrenat a base d'hores de consultes mèdiques i tracte directe amb els pacients al CAP de Ripollet, que dirigeix des de fa una dècada. "No sé per què m'han donat el premi. Almenys, així puc justificar a casa quan dic que estic dedicant-hi tantes hores", ironitza rient. De seguida, s'observa en ell un to humil i conciliador que el converteix en un metge de família i director de CAP que trenca alguns estereotips que podrien existir sobre una figura d'aquest pes. Fa uns dies, ha estat distingit amb un dels Premis a l'Excel·lència Professional 2026 del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) en la categoria de medicina d'atenció primària. "No només m'han reconegut a mi, eh!? Es dona a més de quaranta metges. Però fa molta il·lusió, evidentment", confessa, sense alçar massa la veu.
La decisió enalteix els vint anys de trajectòria a l'Institut Català de la Salut (ICS), on ha exercit diferents responsabilitats de direcció i gestió assistencial. Amb 64 anys, veu lluny una jubilació que l'aparti de l'activitat diària en el sector sanitari. "Almenys fins als 67...", avisa. La seva intenció és no penjar la bata i continuar lligat d'alguna manera al món de la salut. "Jo passaria els dies fent ecografies", sintetitza.
Al llarg de la seva carrera, ha destacat en l'àmbit de l'atenció urgent, la formació i la millora dels serveis sanitaris. Va ser referent de suport vital bàsic i immediat de l’atenció primària al Vallès Occidental de l’ICS, i va participar en la posada en marxa del Centre d’Urgències d’Atenció Primària Sant Fèlix, de Sabadell. "Vam crear el segon CUAP de Catalunya. Amb l'equip de metges, infermeres i auxiliars vam debatre fins i tot els plànols, les parets que s'havien de tombar... Va ser una època molt bonica perquè ho vam fer des de zero. I ens van deixar muntar-ho als professionals, que no és habitual", diu.
Una vocació des de petit
El seu pare era metge de capçalera d'un poble de 2.500 habitants. Allà va desenvolupar les primeres habilitats, donant un cop de mà en l'atenció dels pacients. Eren altres temps, però va ser una experiència que el va marcar per sempre. "El meu pare el tinc com el meu ideal. Ho he mamat des de sempre". En realitat, gairebé tot gira al voltant de la bata blanca. "M'agraden les tecnologies aplicades a la medicina. La meva dona ho diu, que estic 24 hores. A mi m'omple molt i per això tinc por de jubilar-me. Ja he proposat a la direcció fer ecografies. M'estic formant en això", diu sobre el seu segell en l'atenció primària.

- Frederic Bové, director del CAP de Ripollet
- Juanma Peláez
Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona (UB) i especialista en Medicina Familiar i Comunitària, entén el seu càrrec com una funció de servei públic. "Vinc del món de les urgències. El que sempre m'ha interessat més és la part clínica de la medicina, més que la gestió. El que m'agrada són les persones. Amb la població hem anat fent un caliu. Surts de l'ambulatori i de vegades et paren. 'Ets el director, no? Doncs tinc aquest problema'. Hem arribat a aquest punt, però a mi m'agrada. La sensació de tenir el despatx obert", resumeix sobre la seva visió de la feina. De tarannà tranquil, assegura que això no l'incomoda ni li genera excessiu estrès. De vegades, bromeja, canvia el cartell per deixar de ser durant una estona director i passar a ser facultatiu. Tampoc ell escapa a les demandes de més especialistes i la necessitat dels usuaris de ser escoltats. "És el que vull fer. Que se solucionin els seus problemes. Tenim molta pressió i poder articular tots els canvis no és senzill", expressa.
Enfocat en la millora contínua, ha liderat projectes com l'optimització de la gestió de la incapacitat temporal. "Em considero un directiu de baix perfil", sosté, modest. Bové és poc amant de fer volar coloms. La possibilitat de tenir a prop un nou hospital com l'Ernest Lluch emergeix com un desig llunyà en la conversa. De moment, continuarà al capdavant del centre ripolletenc, escoltant els veïns. Abans d'acomiadar-nos, un usuari l'atura en ple passadís. "Home, doctor, a vostè buscava", el crida. En la distància, justifica el precipitat adeu amb la mirada. L'escena demostra que la predisposició i la generositat formen part del seu ADN.
