El guardià de Sant Llorenç que vigila el Parc Natural

Adrià Fàbrega es reivindica amb orgull com a llorençà. "És el meu poble, casa meva, encara que faci quinze anys que visc a Terrassa", sosté. Ho diu amb la calma i la serenor que acompanya el seu apassionant relat, malgrat que avisa que no ha tingut temps de preparar l'entrevista. "No hi estic acostumat. Soc més perfil d'interior", riu, abans d'iniciar el repàs a més de dues dècades treballant en la preservació i la salut d'un dels pulmons de la comarca. "Amb 17 anys, en els inicis del pla d'informació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, vaig entrar a fer d'informador a la zona de la Vall d'Horta. Treballava els caps de setmana i va ser la meva primera vinculació. A partir d'aquí, tot m'ha anat rodat sense buscar-ho massa. Després, vaig fer algunes campanyes de reforç a l'estiu com a guarda de parc, fins al 1999, quan vaig entrar fent l'horari complet", rememora.

Per a ell, el parc és com el jardí de casa. "La connexió s'ha mantingut al llarg del temps, malgrat que hagi fet altres formacions, com un grau superior de Química Ambiental". Després de substitucions i altres feines, va fer les oposicions el 2009 per fer de guarda. El 2017, el cap d'unitat es va jubilar i ell va agafar el relleu. "La meva activitat actual té una part de feina d'oficina, a la Mata", detalla sobre la seva funció. L'equip està format per una desena de guardes forestals, s'enorgulleix, molt cohesionats. A pesar de fer coordinació, sempre busca trobar els seus moments per trepitjar terreny. "Hi som cada dia de l'any. És una feina molt variada", destaca. La seva missió va des de la vigilància i el compliment de la normativa, fins al seguiment de flora i fauna. El cap de setmana s'orienta més a l'atenció de l'ús públic i, en el passat, es posava la lupa a la prevenció d'incendis, una tasca que s'ha compartit amb altres organismes competents darrerament.

Les vivències amb la Mola de testimoni afloren. "Veus! No m'he preparat cap anècdota per explicar-te. Però ja me'n sortirà alguna". Coneix l'entorn com el palmell de la seva mà. "Una vegada, un home em preguntava on estava la Maquinista. A Barcelona, vaig dir. Llavors em va parlar de la Locomotora... I vaig lligar caps: vostè potser es refereix a la Màquina de Tren, la Roca Mur", recorda. Les curiositats així s'han succeït. Amb els anys, detecta un canvi en el perfil dels visitants. "Abans, entre setmana hi havia molt poca gent. Ara, s'ha intensificat molt l'afluència, sobretot els caps de setmana. Per això es vol que tothom s'hi senti bé. De vegades, quan a un lloc hi trobes molta massificació, l'experiència no és positiva", expressa sobre el moment actual. "Hem de ser conscients d'on està aquest espai natural, envoltat d'una gran densitat de població. El parc és un ecosistema, hi viuen animals salvatges, hi ha flora... Vetllar per aquest equilibri és el que perseguim com a guardes".

Viure a la ciutat ha estat fruit d'una decisió familiar. Però la llavor continua sent a Sant Llorenç. "Hi venim, pràcticament, tots els caps de setmana. Molta gent parla dels neorurals. Jo soc neourbà", bromeja. Mirant el futur, no descarta acabar fent vida al poble. De fet, hi manté el vincle amb amics i familiars. "Tens les arrels. La colla. La gent amb qui has passat la joventut". En el temps lliure, la muntanya i la bicicleta són companys inseparables de viatge. "La connexió sempre hi és. Això sí, fora del parc", riu. Entre les últimes aventures, narra les experiències a l'estranger fent recorreguts en família de més de 300 quilòmetres per etapes i sobre rodes. També se'l pot veure ballant swing o anant amb Vespa.

L'Adrià és un pou de coneixement sobre el medi ambient. "Al Montcau hi ha una espècie d'una planta petita que es diu Arenària Fontqueri. Cada any, fa unes flors blanques. La seguim anualment. Si hi ha el camí fixat al Montcau és precisament per la conservació d'aquella planta, que només és allà", diu. Tot i això, esquiva els elogis i l'admiració. "Hi ha molta gent a l'equip que està més especialitzada que jo". Al grup de guardes, cadascú s'ha pogut especialitzar en allò que més li agradava. Entre els membres, n'hi ha algun més veterà, a punt de penjar l'uniforme. Ell encara ho veu lluny. Després d'una ascensió natural, ha trobat la feina que sacia l'esperit que el definia de petit. "Era inquiet i curiós. Sempre he volgut saber com funcionen les coses". Després de més de 25 anys rodejat del massís, continua amb l'ull viu perquè no se li escapi cap secret.