El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac treballa des de fa temps amb l'objectiu explícit i inequívoc de reduir l'activitat humana a la muntanya emparant-se en la preservació del medi natural. Una intenció que motiva un important desplegament de recursos tècnics i econòmics. El parc va destinar en la primera fase més de 130.000 euros per implementar el projecte Tech4Nature amb el pretext de fer compatibles pràctiques com l'espeleologia i l'escalada amb la supervivència d'espècies com ara l'àguila cuabarrada i els ratpenats. La iniciativa, impulsada per la Diputació de Barcelona, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) i Huawei, suposa instal·lar sensors, càmeres i introduir la IA per controlar la freqüentació de practicants. El projecte topa amb l'oposició de la comunitat d'escaladors habituals.
El col·lectiu està expectant amb els següents passos promoguts per l'administració i és escèptic per la possibilitat d'una regulació més estricta. "Que es plantegin accions que ens restringeixin l'accés a la muntanya no és agradable", coincideixen diferents veus. Les darreres mesures s'observen amb recel entre la nombrosa colla d'aficionats. Alguns qüestionen la inversió feta per mesurar "des de les oficines" una realitat que qualsevol que trepitgi el terreny pot confirmar: els efectes d'aquestes pràctiques, defensen, són imperceptibles.
- Els aparells que es fan servir per monitoritzar l`activitat d`escalada
- ACN
L'escenari aviva el debat en un grup que suma adeptes. "La gent del Vallès, que som molts, tenim pocs llocs on anar a escalar. Que es puguin tancar zones, encara que sigui temporalment, és una mala jugada. El perill és que ens deixin sense alternatives. És un tema que preocupa i cada cop hi ha més veus, entre elles de practicants amb molt ressò a les xarxes, que s'han posicionat en contra d'un excés de regulació. Hi ha parets a Osca o altres punts on ja s'ha actuat en aquesta direcció i no té massa sentit, perquè l'impacte sobre el medi ambient que pot tenir la nostra presència és ínfima comparat amb altres activitats humanes", sintetitza el sentmenatenc Enric Vico, que ha fet vies en diferents punts. "No soc un expert del Parc Natural de Sant Llorenç, però és un dels pocs llocs que hi ha a prop de casa i és positiu que es mantingui actiu", afegeix.
De la mateixa manera, Joan Requeno posa en dubte que els nous instruments tinguin efecte en l'usuari habitual. "Jo soc bomber dels GRAE i, estadísticament, els accidents d'escaladors són mínims comparats als dels caminadors. Hi ha molt pocs rescats d'escaladors. I d'espeleòlegs encara menys", confirma. Els últims projectes, puntualitza, poden resultar interessants tecnològicament, però observa poc pes sobre el terreny. "Jo porto tota la vida escalant i mai he vist un niu per on pujo. Nosaltres ja tenim unes restriccions de zones i les respectem. Tots volem evitar que la fauna estigui amenaçada. Però el paper de l'escalada és tan escàs que no és significatiu. Les construccions cada cop més a prop del parc, que provoquen sorolls i moviment de terres, potser sí que tenen més rellevància", il·lustra.
"Calen accions quirúrgiques i no indiscriminades"
En una línia similar es pronuncien des de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). El responsable de l'àrea d'escalada, Pere Gelis, sosté que la posició de l'agrupació es troba en un punt intermedi: proteccionista amb la natura, però, alhora, prioritzant el dret dels practicants. "Pot xocar. Però és compatible", assegura. En el passat, considera, s'han pres decisions indiscriminades i a distància. Un enfocament que veu corregit. "L'administració ha entès que calen regulacions, en lloc de prohibicions. Calen, sobretot, accions quirúrgiques", apunta. "Si a una paret hi nia una au o hi ha un mamífer que hi té el cau, només cal determinar un període concret en què no es pugui escalar. Però no es pot fer de forma extensiva", exemplifica. Amb tot, adverteix del risc de sobreactuar i sobredimensionar la resposta. "El col·lectiu és, en general, molt respectuós. No crec que s'hagi d'anar contra aquest grup. No és aquí on has d'actuar amb normes restrictives", assenyala Gelis.
L'activitat d'escalada és reduïda per les característiques de la paret del parc vallesà. La roca, comparteixen els testimonis, no és idònia per a la pràctica. A Montserrat, per exemple, l'activitat és molt més gran. Allà, recorda el mateix Gelis, el Patronat va voler prohibir-la. Els escaladors es van organitzar per demostrar que el seu pes comparat amb el que té la resta del turisme era molt residual. Finalment, es va poder fer marxa enrere. "A la comarca, tampoc hi ha una gran activitat a les coves. Els membres d'aquesta disciplina es compten amb els dits d'una mà. De vegades, l'administració copia el que fan en altres llocs. Però jo no veig a Sant Llorenç del Munt hi hagi d'haver cap problema amb els escaladors o espeleòlegs", conclou, rebutjant que hagin de pagar els plats trencats de visitants menys sensibles amb l'entorn.
Revertir el pic d'afluència?
Francesc Romagosa, professor de Geografia i Turisme de la UAB, veu positives iniciatives que puguin millorar la gestió i fer una radiografia més precisa del volum d'activitat. "Des dels parcs feia temps que es demanava una millor regulació. Aquestes eines ajuden a anar a aquesta direcció. Teníem poques dades fiables i això pot ajudar. Una altra cosa és l'ús que es pugui fer d'aquests indicadors". L'expert en turisme a la natura manté que cal tenir una fotografia general. "Quan hi hagi dades es podran prendre decisions que han d'estar consensuades amb els diferents agents del territori, trobant un equilibri. Que guanyi la conservació i també l'experiència de l'usuari. Potser estem plantejant un problema que no és tan gran", adverteix, apel·lant al debat de les propostes.
En qualsevol cas, les polítiques per controlar l'afluència s'estenen a diferents massissos. Els parcs nacionals estatals van superar el 2024 el seu rècord històric amb més de 16 milions de visites. Una qüestió que ha motivat un replantejament dels models de gestió, amb sistemes com els presentats recentment. Les primeres conseqüències d'aquesta voluntat de frenar l'increment són clares: en l'últim exercici el nombre de visitants al parc de Sant Llorenç va caure en més de 100.000 visitants (-38,24%), mentre que concretament a la Mola ho va fer en un 21%. Empès, en part, pel tancament del restaurant al cim, el gran símbol d'aquest nou paradigma. "No és prohibir, sinó regular", justificava dilluns la directora del parc Sònia Llobet sobre el projecte tecnològic.
Mentrestant, les veus apunten com a exemple la gestió d'altres parcs en països com els Estats Units, on acumulen molts més anys d'experiència en sectors com el de l'escalada. "Allà són molt més tolerants", diu Gelis sobre una mentalitat més oberta. "A més, si no es respecta, es castiga molt més. Aquí, pot haver-hi moltes lleis i normatives, però de vegades no es penalitza com caldria allò que realment està fet com no toca", tanca. La convivència entre algunes disciplines i la preservació d'una determinada fauna provoca diferències. Sigui com sigui, el gir en la concepció de la natura als despatxos és una evidència i no agrada entre molts esportistes.
