Aconseguir contactar amb Joan Marc Flores és com recórrer un laberint ple de pistes que obren portes. La primera referència el situa a Santa Perpètua, on va néixer el 1974. Les últimes dades, però, ens condueixen fins al poble de Santa Maria de Martorelles, al Vallès Oriental, on és l'alcalde. "Sempre havia fet vida entre Santa Perpètua i Sabadell. Vaig estudiar a l'institut Vidal i Barraquer", repassa, assenyalant el factor que ho fa encaixar tot. "Jo soc escalador i alpinista. Als partits polítics els va molt bé tenir un paio que s'enfili pels llocs per penjar cartells i pancartes. Esquerra Republicana em va captar a Santa Perpètua. El Jordi Cuixart és el meu millor amic i hi va tenir a veure". Per amor, va fer el pas a Martorelles, on va ser primer tinent d'alcalde del 2015 al 2023. Després, es va presentar a Santa Maria, on avui governa i hi té casa seva, tot i que les arrels es mantenen fermes. "Jo soc occidental, eh!?", riu.
Més enllà del seu paper com a polític al capdavant de l'Ajuntament d'una localitat amb menys de 800 habitants, la seva biografia té un capítol que mereix menció especial. Una història que el vincula a una de les seves passions. "Vaig ser molts anys monitor de l'Esplai El Refugi i això et lliga inevitablement a la muntanya. He fet Pirineus, Alps, Andes...". De totes les aventures, però, la del 30 de desembre del 2000 és inesborrable. "Estàvem amb el Jacint Humet. El pobre va morir en una altra escapada... Sortíem del refugi d'Ulldeter i vam anar a fer el Bastiments. Quan vam baixar, al coll de la Marrana, era aviat i vam decidir fer el Balandrau. La gran decisió d'aquell dia", bufa. Quan la parella de perpetuencs va arrencar, el sol va començar a desaparèixer. El gener d'aquell mateix any, enmig de la boira, els havien hagut de rescatar en ple pic de la Dona. Gairebé un any després, amb el record fresc de mesos abans, van desfer el tram recorregut quan van veure el sobtat canvi de temps. "En cinc minuts, tot es va complicar moltíssim. Ens vam despenjar per buscar el refugi de coma la Vaca. Jo estava fent snow i vaig passar por perquè no ens veiem els peus. En dos instants, vam veure el refugi i vam saber que anàvem en bona direcció". Van arribar a gran velocitat, empesos pel vent. "Vam viure les dues primeres hores del torb. Però va durar més de dotze".
- Joan Marc Flores, alcalde de Santa Maria de Martorelles i supervivent del Balandrau
- David Chao
El capvespre els va agafar al refugi. "Ja de nit, hi havia una finestra que picava i vaig sortir amb un filferro a fora perquè deixés de picar. Va ser qüestió de sort. Lluny, la Marta va veure la llum i va insistir que havien de seguir-la. Nosaltres no sabíem res. La nostra sorpresa va ser quan va entrar el Marc, com un bloc de gel. Li vam aconseguir treure a cops de piolet. Les cremalleres i tot el que portava estava congelat. Ell ni parlava. Al cap de poc, van aparèixer la Marta i el Lluís", rememora. La casualitat el va convertir en un heroi d'un dels episodis meteorològics més adversos que es recorden als Pirineus. El Marc, la Marta -membres del Club Muntanyenc de Sant Cugat- i el Lluís -a qui havien trobat a mig camí amb l'Enric, que es va acabar separant- baixaven encordats quan ella va veure el senyal, com si fos un estel fugaç que els conduïa cap a la salvació.
El seu gest innocent va ser decisiu. "De manera involuntària, vam salvar tres vides", resumeix. Durant la nit, els van preparar menjar i els van cedir sacs per dormir. L'endemà, les inclemències a fora havien cessat i els equips de rescat van trobar l'Enric, que estava a una temperatura corporal de 27 graus. Però encara hi havia gent perduda. Alguns van sobreviure, però altres van acabar morint congelats. L'estrena de 'Balandrau, vent salvatge' als cinemes, inspirada en aquella fatídica jornada, ha sacsejat les rutines dels excursionistes que ho van viure en primera persona.
El Joan Marc ho recorda amb naturalitat i sense atribuir-se mèrits. Molts vallesans el coneixen només per la seva feina en el món de la banca. Abans a Sabadell, i avui en una oficina de Barberà. El capritxós destí li ha permès explicar una vivència que no deixa indiferent. Amb l'excusa de la pel·lícula, el vincle s'ha enfortit i el Josep Maria Vilà va crear el grup Units pel torb. "Vaig impulsar un sopar amb els nou supervivents. Tots vam compartir la sensació que havíem sobreviscut per caramboles". Ha estat una forma de curar velles ferides. En aquest procés per tancar el cercle, va entregar el frontal, guardat en una caixa de gelats de cartó, al Lluís. Ara, ell li ha entregat a la Marta, qui va veure aquella llum salvadora. Aviat, hi ha prevista una altra trobada. Els seus testimonis són memòria viva d'un dels successos més colpidors a casa nostra.
