[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
El possible diàleg entre govern i oposició i entre entitats i ajuntament sobre el model de ciutat que cal encarrilar com a sortida de la crisi actual només pot ser de determinats aspectes amb competència local. En síntesi, i no s’estanyin, només pot ser urbanístic i territorial. Que no és poca cosa, perquè l’espai públic és principal capital públic i el seu govern és plenament local.
Que hem de ser ciutat industrial i productiva i que aquest és un fet econòmic és molt cert, però l’eina d’incidència només pot ser urbanística i territorial. Que hem de reforçar el paper del centre comercial, des de Ca n’Oriac a la Creu de Barberà, també és molt cert, però l’eina és urbanística i de serveis de transport públic.
Diversos elements de complement, com la relació amb la universitat, la recerca, el paper del Taulí, etc. continuen essent elements que es poden gestionar i impulsar des de la política territorial, entesa en sentit ampli.
La naturalesa d’aquestes eines permet assentar consensos que en altres camps de la política local són més difícils. No és res de nou aprovar planejament i gestió urbanística per amplis acords. Ara bé, cal posar en marxa els instruments adients i fer-ho amb agilitat perquè són processos molt lents.
Que l’opció és urbanística vol dir que és de portes endins de la ciutat, en el terme municipal. Que és territorial vol dir que és de posicionament respecte a Barcelona, la regió i Catalunya. Si la matèria urbanística és mot entesa per les forces polítiques, el fet territorial és objecte d’un silenci aclaparador, com si no hi calguessin opcions estructurades i jugades pas a pas i amb amplitud de visió. I sovint, la situació de renúncia es plateja com a submissió de partit local a la seu respectiva de Barcelona i al tractament local com a pura sucursal. Es negarà, però la manca de política territorial és simple submissió. Hi ha regidor de política territorial i relacions amb els veïns? No, doncs a això em refereixo, perquè tota política amb voluntat sí que té una delegació d’alcaldia: des del benestar animal, a la transició energètica, la sostenibilitat i les polítiques de gènere… i tot allò assumit com a políticament correcte es mereix un encàrrec específic, encara que sigui en paròdia. El territori mai.
Se’m podrà demanar on queda la transformació social de la ciutat? Doncs també és urbanística, perquè més enllà de l’assistència social immediata, allò que pot canviar els barris, fer-los més plurals, més integrats, etc., només pot ser la política urbanística, amb noves dotacions, amb espai públic, amb polítiques d’habitatge.
Totes aquestes actuacions demanen energia i actuar, demanen un discurs general que emmarqui les accions i d’ambdues coses n’anem molt mancats des de fa anys. Ni l’anterior govern de transformació ni l’actual han anunciat mai una visió, un lideratge potent en urbanisme i territori. Ara bé, la pressió del moment actual podria ser l’incentiu per resoldre-ho i emergir. És l’última esperança.
