[Per Miguel Ángel Salazar, membre de l’Executiva de PIMEC Vallès Occidental]
Aquests dies de confinament he tornat a llegir el llibre La Catedral del Mar, el qual relata la vida de Barcelona al segle XIV. En un dels capítols descriu una conversa entre l’aprenent de canvista i el seu esclau i alhora mentor als negocis davant d’una situació de crisi econòmica sobrevinguda al negoci de mercaders que dirigeix el protagonista. Diu:
“Nosaltres rebem diners de la gent i l’invertim en comandes. Si enviem una nau a Mallorca, i el rei Jaume la requisa, no tindríem els diners ni les mercaderies, no podríem tornar els dipòsits. Nosaltres correm amb els riscos de les comandes, i es pregunta què passaria en aquest cas.
-Abatut -contesta Guillem de males maneres.
-Abatut?
-Quan un canvista no pot tornar els dipòsits, el magistrat de canvis li concedeix un termini de sis mesos per satisfer els deutes. Si al vèncer el termini no els ha pogut pagar, el declara abatut, l’empresona a pa i aigua i ven els seus béns per pagar els proveïdors.
-Jo no tinc béns -diu.
-Si els béns no poden cobrir tots els deutes -continua recitant Guillem-, se li talla el cap davant del seu establiment, per donar exemple a la resta de canvistes”.
Ens sembla una barbàrie i una acció de violència, dels temps de l’edat mitjana (1300 a 1400 dC), lluny dels nostres temps actuals, oi? Han hagut de passar més de 600 anys per anar avançant i és el juliol del 2015 que a Espanya veu la llum la Llei del Mecanisme de Segona Oportunitat, que permet alliberar (exonerar) els deutes dels deutors de bona fe en el cas que no hagi estat possible un acord satisfactori amb els creditors.
Si bé el nostre estat de dret prohibeix la violenta acció de la decapitació com a element alliçonador, el cert és que, fins al 2015, a qui no podia pagar els deutes se’l portava a un estat de “mort civil”, ja que els ingressos que pogués tenir patien embargaments. La nul·la possibilitat de negociació i de recuperació econòmica donava peu a situacions en què les màximes expectatives dels deutors eren no oficialitzar ingressos per sobre el llindar inembargable, fins fa poc de 720€ i ara 950€, a més de fer impossible noves iniciatives empresarials. Això els abocava a l’economia submergida.
Seguint les tendències i directives europees, la Llei de la segona oportunitat es va marcar l’objectiu d’establir l’equilibri oportú amb un fonament ètic que mira de donar una nova oportunitat a qui, malgrat un fracàs econòmic empresarial o personal, ha de tenir la possibilitat d’encarrilar novament la seva vida i fins i tot d’arriscar-se a dur a terme noves iniciatives, sense haver d’arrossegar indefinidament una llosa de deute que mai podrà satisfer i vetllar pels drets dels creditors fent que el deutor que compleix sigui considerat i tractat de millor condició que el que no ho fa.
Disposar d’un bon mecanisme de segona oportunitat és summament important per a l’economia d’un país. Saber que per a deutors de bona fe, tinguin la condició d’empresaris o de consumidors, existeix la possibilitat d’alliberar-se d’aquells deutes que els han sobrevingut per situacions de crisi i que difícilment podran tornar al llarg de la seva vida, i iniciar una nova etapa personal i professional, dona peu a una economia més dinàmica i responsable per part de tots els operadors.
