[Èlia Soriano-Costa, portaveu adjunta d’Esquerra Republicana]
Reconec que sóc miradora de revistes de tendències o de moda en funció de la capçalera. «Miradora» perquè el que faig és mirar-ne les fotografies i, quan alguna em crida l’atenció, m’aturo a llegir. Tot i això, evidentment, tinc les meves preferències i tendeixo a triar les del grup Hearst. Aquesta és una dada rellevant si mires les revistes a les biblioteques municipals de Sabadell perquè, en funció del color del govern que hi ha a la Diputació de Barcelona, que és qui presta el servei de biblioteques, és més fàcil trobar-hi o no algunes capçaleres.
Pot semblar una dada irrellevant, però incideix directament en la percepció de la qualitat del servei que tenim els usuaris. I segur que la direcció té en compte les consultes, els préstecs, les demandes dels bibliotecaris, les enquestes de satisfacció…, però, al final, les línies editorials de la premsa són un element clau de l’estratègia política i, per tant, malgrat tot, el fet que puguem trobar-hi Esquire o AD [Architectural Digest] és fruit d’una decisió que s’ha pres lluny de l’usuari.
Perdre l’autonomia en les competències que tenim com a municipi és un gol per l’escaire als ciutadans als quals hem de prestar servei. El principi de subsidiarietat (l’administració que presta millor un servei és la més propera al ciutadà) és un element clau per mantenir l’autonomia local i per establir els propis objectius i quins processos emprenem per assolir-los.
Si volem ser una ciutat capital, que prioritzi la vida dels qui hi vivim, no podem renunciar a competències que ens són pròpies. De fet, la cessió de la gestió tributària que el govern PSC-Podemos vol tirar endavant amb el més que previsible suport de Junts al ple extraordinari de dimarts traspassa una competència pròpia a una administració supramunicipal que pertany a l’administració local de l’estat espanyol i que, a més a més, és d’elecció indirecta.
Per tant, la presa de decisions sobre com pagarem els nostres impostos, quin serà el sistema de gestió de les incidències o amb qui haurem de gestionar possibles reclamacions o recursos, recaurà sobre una administració supramunicipal d’elecció indirecta. I això vol dir que ni tan sols escollim els diputats que prenen les decisions del servei. I això ens afebleix com a ciutat.
I mostra d’aquesta feblesa és la mateixa justificació de la cessió de la competència. Basada en un increment previst d’ingressos per una gestió que deleguem, el que hi trobem en realitat és la pèrdua d’autonomia per prendre mesures correctores si les previsions no es compleixen.
I és que la cessió de la gestió a la Diputació no és, en cap cas, gratuïta. Perquè és evident que, si algú fa una feina per encàrrec, ha de cobrar-la i, ai las, resulta que l’ordenança que regula el preu no depèn, tampoc, de l’Ajuntament. I és clar: potser el 2022 ens podria sortir a compte, però mireu què ha passat amb el preu de l’electricitat. La mateixa falta d’autonomia.
Cedir o no la gestió tributària de Sabadell és una decisió que determinarà el model de ciutat a llarg termini, i no és bo que aquesta decisió es prengui a correcuita, sense el consens polític i ciutadà i sense el suport dels treballadors. Perquè tenir majoria al Ple (14 regidors de 27) no vol dir ser capaç de liderar una majoria social sobre què volem ser de grans: Logronyo o Londres.
El Govern Republicà defensem un model de ciutat amb totes les competències, i exercides des de l’excel·lència. L’experiència ens indica que el servei que reben els ciutadans és pitjor com més n’allunyem l’administració que els l’ha de prestar. I per tant, això vol dir repensar els nostres recursos i haver de crear un nou model d’administració tributària propi des de zero. Doncs per fer-ho, treballem liderant l’expertesa de tota la ciutat i posem fil a l’agulla d’una administració forta, excel·lent i al servei dels ciutadans, 100% sabadellenca, 150% eficient.
Nota de l’editor: El D.S. obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
