[Èlia Soriano-Costa, portaveu adjunta d’Esquerra Republicana]
La represa, la tornada; a poc a poc, anar recuperant espais i usos que el 2019 va deixar congelats. És tornar a trobar-nos; si pot ser, millor al carrer o intuint un somriure rere les mascaretes, i és veure com l’administració deixa de gestionar l’emergència per reprendre la planificació, els objectius de govern i les polítiques de fons.
Hem sortit de la cinquena onada de la Covid a les acaballes de l’estiu, i això ha fet coincidir aquesta represa amb un dels moments clau en l’aplicació de les polítiques públiques: la revisió impositiva dels tributs per executar el pla del 2022.
I a Sabadell és com si res no hagués passat: parèntesi de Covid a part, el govern de la ciutat encadena la segona pujada consecutiva lineal d’impostos: els vol apujar tots a tothom un 3,7%. Si no ho aturem, el mandat encetat el 2019 es recordarà per un encariment del 5,7% (ara per ara) de tots els impostos a la ciutat. En tres anys les taxes que paguem tots els ciutadans de Sabadell s’han encarit quasi un 6%; ras i curt, però molt car.
Les dades i els percentatges ens permeten comparar realitats, ens ofereixen un plànol objectiu per valorar què passa en entorns semblants a Sabadell i comparar sistemes de gestió pública. Però tenen un punt pervers: com més genèrics i extrapolables són, més amaguen l’impacte sobre les persones. Correm el risc d’oblidar les conseqüències de les nostres polítiques en la gent.
Per això, quan fem política fiscal, hem d’actuar segons dos principis necessàriament indestriables: el principi de responsabilitat social (perquè els impostos són els recursos que permeten finançar els serveis públics) i el principi d’equitat (perquè hem de vetllar per una política que trenqui les discriminacions endèmiques).
El principi d’equitat posa sobre la taula què suposa apujar un 5,7% l’impost sobre els béns immobles (IBI) a les 8.388 dones grans que viuen soles a Sabadell i que tenen una pensió contributiva mitjana per sota de la catalana. O quines conseqüències té encarir quasi un 6% el preu de les activitats esportives quan la diferència entre la renda mitjana familiar entre districtes arriba al 61%. Un principi bàsic per a les forces d’esquerres.
El principi de responsabilitat social reflecteix que els impostos poden potenciar o enfonsar els sectors econòmics que generen la riquesa que pretenem redistribuir. I si alguna cosa ens ha mostrat la Covid és la necessitat de disposar d’un teixit productiu de proximitat que generi valor a la nostra societat. I això també és fer política des de l’esquerra.
Taxes molt altes poden respondre a models de ciutat que presten serveis més enllà dels merament obligatoris per llei i que ho fan des de l’excel·lència. Però en el cas de Sabadell, l’element distintiu de l’encariment constant dels impostos és la mala gestió del govern de la ciutat.
El govern del PSC i els qui el sostenen (Junts i Morell) han iniciat una política de malbaratament en la gestió dels recursos públics que dona més importància a l’efectivitat d’un titular que no pas a una gestió eficient dels impostos. Es poden oferir serveis de gran qualitat amb polítiques d’inversió planificades, però és clar: aquest no és un camí ràpid ni noticiable.
Des del Govern Republicà de Sabadell creiem que és possible una política impositiva que potenciï els sectors econòmics que han mostrat la seva responsabilitat social durant aquesta crisi i que ens ajuden a generar valor i riquesa per reduir les desigualtats a les quals hem de fer front. Així ho han expressat, també, la Pimec o el CIESC. Tenen raó.
Sostenim que hi ha marge per a polítiques quirúrgiques que redueixin la pressió fiscal en sectors clau i que afavoreixin la recuperació econòmica, en la qual l’administració pot obtenir més ingressos fiscals sense apujar els impostos. I aquestes són les propostes que hem presentat al Govern municipal. Com que podem, fem-ho.
Nota de l’editor: El D.S. obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
