Amb la mel als llavis. Si l’objectiu principal de l’OAR Gràcia era gaudir de l’experiència de participar en la fase d’ascens, aquest s’ha complert amb escreix. Si a més guanyes els dos primers partits i arribes a la tercera jornada amb totes les opcions, el goig és enorme. I si, per rematar-ho, tot i la derrota en l’enfrontament decisiu, reps el reconeixement unànime dels altres participants i del públic, la decepció s’endolceix considerablement.
Res a dir quant a la justícia de la victòria de l’Ikasa madrileny, un equipàs en tots els sentits, molt més físic que el gracienc, amb jugadors bregats en experiència i que, a la primera part ha tingut un índex d’encerts elevadíssim en l’aspecte ofensiu. El 14-21 a la fi dels 30 minuts ha obert una diferència tant considerable com decisiva.
Sense opció
El Gràcia no ha girat mai la cara al partit en l’intent de protagonitzar una tercera remuntada consecutiva que, en aquesta ocasió, hauria estat heroica. Empès pels seus afeccionats i també pels de l’Eibar que s’han afegit a la causa, els verd-i-blancs hi han posat cor i ànima a la segona part, però l’Ikasa ha sabut establir el ritme de partit que li convenia i sempre ha tingut el control de la situació. El conjunt de Cesc Borrell només ha pogut maquillar el resultat i deixar-lo en el 35-39 que suposa l’ascens a la categoria Plata masculina al conjunt de Boadilla del Monte.
Llàgrimes gracienques al final del partit a Ipurua / Èric Altimis
Les escenes de tristor i llàgrimes a la mateixa pista d’Ipurúa per la derrota i tenir-ho tan a prop s’han barrejat amb l’alegria i l’orgull per l’extraordinària actuació en els tres partits. Ha estat un èxit rotund per l’entitat gracienca que presideix Salvador Gomis. L’OAR ha deixat molt alt el pavelló sabadellenc al País Basc i ha demostrat el gran nivell esportiu i humà de la seva plantilla i cos tècnic. Han fregat un ascens que semblava gairebé missió impossible. Ara comença la feina de despatxos per intentar consolidar aquest gran bloc i intentar-ho de nou la pròxima temporada.
