[Per Josep Gisbert, periodista]
Amb com estan de farts els independentistes dels partits, de tots sense excepció –ERC, JxCat i la CUP–, la manifestació de l’Onze de Setembre organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), anava pel camí de ser un fracàs d’assistència. Després que les protestes del 2020 i el 2021 es veiessin condicionades pels efectes de la pandèmia de la covid, aquest any el gros de l’electorat independentista tenia decidit quedar-se a casa i deixar en evidència la classe política que des del fiasco de la fictícia declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017 al Parlament ha tornat com si res no hagués passat a l’autonomisme de tota la vida. Però vet aquí que una maniobra d’última d’hora d’ERC li va insuflar el múscul que altrament no hauria tingut.
Efectivament, la decisió del 132è president de la Generalitat, Pere Aragonès, de no assistir a la manifestació en interpretar que s’havia convocat contra el seu partit i contra el seu govern i la insistència de la direcció d’ERC en aquest mateix sentit, i fins i tot la pressió a l’ANC –no per cridar més, com va fer desmesuradament Oriol Junqueras, es té més la raó–, van acabar produint, com succeeix sempre en aquests casos, l’efecte contrari. Molts independentistes que no tenien previst fer-ho al final van sortir al carrer purament i simplement perquè no estaven d’acord amb la consigna d’ERC i per posar de manifestat que no hi estaven d’acord. Només faltaria que la ciutadania no pogués protestar lliurement contra els seus dirigents polítics quan entén que hi ha motius de sobres per fer-ho! Les prohibicions d’aquesta mena són típiques dels règims autoritaris i quan apareixen en democràcia és que aquesta està entrant precisament en una deriva autoritària [vegeu La perillosa deriva autoritària, al Diari de Sabadell del 25-VIII-2022].
És obvi que ERC ha errat el tret amb aquest nou episodi de l’estratègia de desnacionalització que està posant en pràctica de l’octubre del 2017 ençà. Falta molt per a les eleccions catalanes –fins al 2025 si el Govern actual és capaç d’esgotar la legislatura–, però si segueix per aquest camí, ja pot comptar que el seu capteniment li passarà factura, si és que abans no ho ha fet a les municipals i a les espanyoles, totes dues el 2023. Això no vol dir, tanmateix, que si les coses no li van bé a ERC, a JxCat li vagin millor. En absolut. A alguns els va faltar temps per cridar a assistir massivament a la manifestació de l’Onze de Setembre mentre el soci es dedicava a blasmar-la, però molts dels que hi van anar que no tenien pensat fer-ho resulta que estan tan farts dels uns com dels altres. D’ERC, però també de JxCat, com van tenir ocasió de comprovar in situ els seus dirigents, que tampoc no es van salvar de la crítica. Perquè l’alternativa no implica en cap cas voler apropiar-se d’un crit del carrer que cada vegada s’està demostrant més que no pertany a cap partit ni a cap entitat, sinó que senzillament és patrimoni de la gent.
I és que ni tan sols la mateixa ANC no pot vantar-se de res, perquè, malgrat els èxits de la manifestació d’aquest any i de les convocatòries prèvies a l’1-O, en bona part és històricament deutora dels partits i el seu principal hàndicap és el seguidisme –potser amb uns presidents més que amb altres– que n’ha fet. És clar que pitjor és la situació d’Òmnium Cultural, que fa tant temps que ha adoptat un perfil tan baix que sovint sembla que hagi desaparegut del mapa.
Que de l’enèsim enfrontament entre ERC i JxCat ningú no conclogui, però, que trencaran, perquè el vincle de la menjadora del Govern és, ara per ara, més fort que cap altre. Ah, i del tercer en discòrdia, la CUP, que últimament fa tot l’efecte d’haver perdut el nord, el gros de l’independentisme també n’està fart.
