[Per Josep Mercadé, periodista]
Comparteixo l’alegria dels sabadellencs que dijous van assistir a la inauguració del passeig de la Plaça Major. Han estat massa anys d’espera. Un cop acabades les obres del metro semblava que tot s’acceleraria, però es van seguir patint els inconvenients d’una provisionalitat que amenaçava d’allargar-se en el temps.
Totes les ciutats necessiten un espai central de referència que permeti fer una cosa tan senzilla com quedar. Però aquest espai ha de reunir un mínim de condicions per poder-hi fer estada. Ara, agradi més o menys el resultat final dels darrers treballs realitzats, disposem d’un punt central acabat perquè les persones de totes les edats el puguin gaudir en plenitud.
Jo soc d’aquells que he viscut el passeig de la plaça Major des de fa unes quantes dècades. Confesso que ha estat un espai que ha jugat un paper destacat a la vida d’aquells que vàrem passar la joventut a les terrasses d’aquell emblemàtic bar Musical que omplia d’animació les tardes i els vespres d’estiu. Quantes persones no s’han aparellat entorn d’aquells arbres que formaven un passeig bastant auster i, alhora, prou agradable.
En aquesta llarga transformació del cor de Sabadell els mitjans de comunicació hem jugat un paper destacat. Ha estat un tema reiteratiu en haver-se dilatat molt en el temps. S’han hagut de recollir tota mena d’opinions i, en molts moments, constatar la decepció de la ciutadania, i especialment dels comerciants de la zona, sobre el final d’un procés que haurà tardat prop de 25 anys a consolidar-se. Els moments més dramàtics van ser veure com passava el temps i el Passeig seguia inacabat.
Això feia que l’espai més cèntric de la ciutat anés perdent pistonada en uns anys en què Sabadell ja estava prou tocada després del Cas Mercuri del que ara es compleixen deu anys. Pels periodistes no ha estat fàcil tractar el tema del Passeig. Recordo que a mitja legislatura anterior, quan encara era alcalde Juli Fernàndez, al Diari vàrem posar un titular fatídic i agosarat que deia ’El Passeig no té solució’.
Està clar que no va agradar als responsables municipals, però volia respondre a un sentiment de desesperació de la ciutadania després de més de vint anys sense batecs al cor de la ciutat. El temps ha demostrat que sí que tenia solució i el mèrit ha de ser compartit entre els diferents governs encara que qui fa la inauguració sigui el que s’emporti les medalles. Però el més important és que ja és una realitat a disposició de tota la ciutadania.
