La periodista i escriptora Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) ha trencat un sostre de 19 anys. És el temps que feia que una dona no guanyava el Premi Sant Jordi. Ho ha fet amb Les nostres mares, que arribarà a les llibreres el febrer del 2023.
Han hagut de passar molts anys perquè una dona guanyi el Sant Jordi.
És el reflex d’una anomalia, una disfunció molt greu. Aquest silenci de 19 anys ens està comunicant que el premi més prestigiós de literatura catalana no té en compte la literatura que fan les dones. Sobretot, com vaig dir en el discurs, és una clara contradicció amb la realitat de la literatura catalana. Hi ha més escriptores que mai, omplen els clubs de lectura de les biblioteques, són les que més venen i les que fan més traduccions. És a dir, són les ambaixadores de la literatura catalana al món! Si fas una radiografia del sector, és una paradoxa que tota aquesta feina i qualitat no arribin al capdamunt del prestigi públic.
Si els escriptors es presenten sota pseudònim, per què passa això?
Aquestes preguntes són pròpies de no haver-hi indagat prou. L’assaig de Joanna Russ Com destruir l’escriptura de les dones (Raig Verd), tot i ser dels anys 80, està súper vigent i ho respon. Aquest llibre i altres estudis d’expertes expliquen que els mecanismes per descoratjar les dones que han assumit un rol públic són molt complexos, subtils, inconscients i variats.
Quins són aquests mecanismes que descoratgen?
El judici a l’aspecte físic i el de l’exposició pública de la dona, per exemple. Ho veiem en els linxaments a xarxes de les periodistes feministes també. O que no es compleixin els jurats paritaris, que són una cosa de calaix. I han de tenir perspectiva de gènere, això és importantíssim. Si no, les històries es valoren des del punt de vista androcèntric: la visió masculina té validesa i categoria d’art, la feminista es veu subsidiària. Hi ha pseudònim, sí, però les experiències dels llibres que expliquen les dones no són considerades universals, no estan prou valorades. A més, si un premi fa anys i panys que no premia les escriptores, està dient: ‘No rascareu bola’. Venim d’un ensinistrament molt antic, començant pels llibres de text, en què hi ha una dona per cada 80 homes. Les ressenyes que fan els crítics, que acostumen a ser homes, prioritzen els llibres fets per homes. I passa el mateix amb les llistes de recomanacions. El premi, al final, és la punta de l’iceberg que visibilitza el descoratjament a les dones.
A qui va dedicat el premi?
Et donaré la primícia del que trobaran els lectors i lectores! A la meva mare i a la del meu company. Perquè són dones protagonistes d’aquesta generació que ha hagut d’entomar una educació nacionalcatòlica que les tractava com a éssers inferiors, relegades a la feina reproductiva. Malgrat això, han sigut donasses que ens han ensenyat a anar per la vida.
Han sigut una inspiració?
Per escriure el llibre, vaig organitzar sopars amb els grups d’amigues de la meva mare. Les inspiradores del llibre són sabadellenques! Les protagonistes de la novel·la són fictícies, però vaig voler tenir el testimoni d’aquestes dones perquè són una font d’informació del batec d’allò que els passa. Paral·lelament, vaig fer una immersió en les lleis i la política de l’època, m’he documentat, he llegit molts llibres… Molta gent flipa quan descobreix que les dones, per treure’s el carnet de conduir, havien de tenir el permís signat pel marit o el pare!
Devien ser divertits aquests sopars!
Abans d’engegar la gravadora de l’Iphone ja estaven impacients per explicar-se! En tenien moltes ganes! Parlen sense embuts, no s’estan de ximpleries. Són les dones que estan sostenint el món, cuidant la canalla de la gent jove i la gent gran. Són unes donasses, que ara, als seus 65 o 70 anys, estan en plena forma mental i física. No els vinguis amb ximpleries, tenen les coses molt clares!
Què li han dit del llibre, aquells que ja l’han pogut llegir?
Les poques persones que l’han llegit coincideixen a destacar-ne la vitalitat. La meva idea era ser fidel a unes dones que són vitals i poderoses. Sembla que ho he aconseguit i això em fa molt contenta. Volia retratar les opressions que van haver d’entomar per viure en una dictadura, com les van passar per sobre, com van tenir vida i com ens en van donar a nosaltres, les filles dels anys 70, lliures de triar el que volíem fer. Som producte del seu esforç, talent i força.
Va escollir ser periodista. La seva mare no va poder triar?
La meva mare hauria volgut ser infermera o metge, però no l’hi van deixar. La van fer ser secretària, que en aquella època era un ofici que quedava molt bé per a les dones. Tot i que té un esperit molt periodista! Està al dia de tot, és curiosa i critica. La meva tria té a veure amb el tipus de mare que tinc, l’hi dec.
Tot el treball previ d’escriptura que va fer és molt periodístic.
Estic entrenada periodísticament a l’hora de documentar-me fins a l’extrem, anar fins a l’arrel de qualsevol cosa. No puc abordar cap escena sense veure imatges o saber el context social polític del lloc. Necessito context i dades per vestir una escena. Potser no sortirà al llibre, però és el sotabosc que em permet escriure-ho amb tranquil·litat i legitimitat.
‘Les nostres mares’ té paral·lelismes amb ‘Argelagues’, la seva primera novel·la?
Tot i que no passa a Sabadell, en certa manera a ‘Les nostres mares’ hi ha una protagonista que hi dona continuïtat.
Les deu protagonistes són de classes socials diferents.
La majoria són de classe popular, treballadora, que no podien anar a la universitat. Alguna d’elles sí que és més benestant i hi ha un parell de cuidadores, que són persones migrades. I dues filles d’aquestes dones, que m’interessaven perquè són de la meva generació i permeten veure què hem guanyat i què ens falta.
‘Les nostres mares’ és un homenatge a la generació de dones nascudes als anys 50, enmig de la dictadura franquista. Aquesta història “feliçment feminista” es narra a través de 10 personatges que representen diverses generacions, orígens i classes socials. L’autora d’‘Argelagues’ i ‘Ca la Wenling’ viatja des de l’actualitat als anys de joventut de les protagonistes. Actualment, Ruiz Palà és la redactora en cap de TV3, on treballa des del 1997.
