Una dona desconeguda va acostar-se amablement a Gemma Ruiz Palà, en un acte de signatures de Les nostres mares (Proa), i va confessar-li que s’havia comprat tres exemplars, però que no n’havia aconseguit acabar cap. No és que no li fessin el pes i els abandonés a qualsevol banc, no, ni els havia perdut, és que quan avançava en la lectura sentia unes ganes irreprimibles de regalar el llibre a amigues.
Perquè la novel·la de la periodista de TV3 i escriptora sabadellenca, premi Sant Jordi 2022, interpel·la a les mares, àvies, padrines, amigues o desconegudes d’una generació que no ho va tenir gens fàcil, nascuda en una dictadura que reprimia les dones i els escapçava els somnis, relegades a les feines de casa. Però el llibre en cap cas és un plany trist, ni condescendent, sinó que explica amb perspectiva la vida de deu dones des de la joie de vivre, el driblatge picaresc de les cabronades del context i la reivindicació.
El llibre vol ser un homenatge a les dones en plena dictadura?
Hi ha la intenció d’entendre-les, dimensionar-les i honorar-les. Les nostres mares no es van poder dedicar al que havien somiat, però veient-les actuar ens han ensenyat a com anar pel món, malgrat tinguéssim com a referents els pares, les seves professions i la seva projecció social. No són referents de cura i domesticitat únicament, sinó de la vida i els valors que hem après són d’elles a fora de casa. Veure la teva mare com organitza l’economia familiar o es baralla amb el banc perquè han cobrat una comissió que no tocava t’ensenya a anar per la vida.
Els homes del llibre en cap moment no fan palanca per canviar la situació.
És allò que en diuen ‘la inconsciència del privilegi’. No s’adonaven que, tot i ser antifranquistes i d’esquerres en la societat que els va tocar viure, per ser homes cis i heteros estaven privilegiats.
El to que predomina és benhumorat, l’alegria de viure.
M’encanta que ho hagis rebut així, perquè era una de les coses que volia retratar. Malgrat la ràbia i frustració compartida, l’empipament, van fer coses importants, no van tenir una vida en va. Es van desplegar per les escletxes que van trobar, a través dels seus fills o filles o fent altres feines que les van acabar omplint. No hi ha resignació. La prova és la vitalitat de moltes d’aquestes dones, súper potents, que fan 10.000 coses i tenen una vida molt rica. Intenta anar-hi darrere, que no les atraparàs!
Ho vas percebre així quan, abans d’escriure el llibre, vas reunir-te amb dones d’aquesta generació?
Deien sense embuts tot el que no els agradava de la seva joventut. Tenen diagnosticats perfectament tots els entrebancs que el règim els havia posat i l’ideari d’ensinistrament de la Falange, amb la dona com a procreadora, sense veu, ni vot ni paper social actiu. Els hauria agradat ser més lliures, ho veuen, però també explicaven com s’ho rifaven i se’n sortien, les trampes per subvertir el mandat social tan ferri. No tenen una visió romantitzada, però hi ha consciència i alegria.
Vinga a canviar bolquers i a atipar els fills. I després, s’hi sumen els nets. Això no ha canviat tant…
Sí, per això al llibre hi ha dues protagonistes de la meva generació, que serveixen de contrapunt. Per veure que hem avançat, que les classes populars vam poder agafar l’ascensor social, vam poder-nos desenvolupar com a persones, triar ofici i decidir si tenim parella. Però, en la majoria de casos, no hi ha comparació entre la càrrega familiar que assumeixen les dones amb els homes.
A la Lali, a sobre, el marit és incapaç de regalar-li alegries.
Del desig i el plaer de les dones, fins fa dos dies, no se’n parlava. Imagineu-vos en una època en què la religió catòlica entrava invasivament a les cases i era la responsable de normativitzar les relacions sexoafectives. Els homes eren els únics que tenien la legitimitat del desig i les necessitats, hi havia una desigualtat claríssima.
Hi apareixen les mares que emigren per cuidar altres fills.
És una realitat molt, molt, dura. Poques vegades som conscients d’aquest dol migratori que afecta tantes dones imprescindibles, cuidadores de canalla i gent gran que no tenen la consideració social, de respecte i salari que haurien de tenir. Carreguen renúncies molt bèsties, i ho invisibilitzem perquè si no els seus sous haurien de ser el triple.
Hi ha molta riquesa expressiva, locucions populars.
La llengua popular, les expressions i locucions de carrer serveixen per explicar-ho tot. Són properes, enriqueixen, és intel·ligència i murrieria acumulada, una visió del món.
La teva mare ja se l’ha llegit?
Sí! És molt, molt, lectora. M’he quedat tranquil·la perquè li ha agradat el que hi diu i l’estil. Però m’ha aplicat el mateix que quan tornava del cole amb excel·lents, que em deia que aquesta era la nostra feina [riu]. No vol regalar-me les orelles perquè no m’ho cregui massa.
Gemma Ruiz Palà presentarà Les nostres mares al Casal Pere Quart, acompanyada de la periodista Laura Rosel, el 9 de març a les 19h.
