[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
N’estic fins al capdamunt de la gent independentista que fot la culpa als dirigents de la revolta catalana i els fa mandra anar a votar. A més, es fan els emprenyats. Ens van enganyar, diuen. Qui els va enganyar? El Tribunal Constitucional el 2010? Es va muntar un pollastre sensacional. Hi va haver una protesta d’un poble al qual havien humiliat. Les manifestacions van ser espectaculars i van durar fins a la més gran mobilització per la república des del 1939: l’1 d’octubre del 2017.
A partir d’aquí surt el rei Felip, el preparao al crit d’“a por ellos” dirigit fonamentalment contra el PSOE. Recordem que el PSOE havia reclamat el dia 2 d’octubre reprovar la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. Això en diuen monarquia parlamentària. L’Estat espanyol actua amb mètodes impropis d’un estat de dret: policies, detencions, amenaces i denúncies. Quan tens quatre milions de persones que volen un referèndum, potser cal fer-lo.
Hi ha indepes que consideren que aquells polítics havien d’haver proclamat la independència des del saló de plens del Parlament, havien d’haver arriat la bandera, publicar la República Catalana al DOCG i parapetar-se al Palau de la Generalitat amb una part patriota dels Mossos d’Esquadra i ciutadans armats. Imaginem que haguessin fet tot això. Què hauria passat? Siguem sincers, hauria entrat l’exèrcit a Catalunya per la Diagonal i hi hauria hagut molts morts, milers de ferits i d’empresonats. Hi hauria fet alguna cosa la UE? No. Algun país hauria reconegut un govern que estaria a la presó? No.
Això sí, hi hauria un 155 perpetu. Com pitjor millor és sempre una mala estratègia. Llegiu les memòries de l’anarquista Joan Garcia Oliver i us adonareu de què és ser radical de veritat. N’hi ha que consideren un heroi a Puigdemont, altres a Junqueres, en realitat són els dos grans líders de la revolta. Són corresponsables en el que va ser bo i dolent de la revolta. Aquesta gent que tant es queixa davant d’unes persones que s’han passat quatre anys a la presó o l’exili i que fins i tot s’atreveixen a dir-los traïdors a la cara pel carrer –m’ho ha explicat un d’ells–, què han fet en realitat per la independència? Estan disposats a jugar-se la vida? I la dels seus fills?
No hi ha dreceres a la independència, els fets d’octubre ens van dir que Espanya no és el Canadà ni Gran Bretanya. No ho hem entès? El camí serà molt llarg, i suposo que es necessitarà una altra generació que ho intenti d’altres formes. Encara recordo que després d’estar quatre anys a la presó la presidenta del Parlament, la sabadellenca Carme Forcadell, va venir a la ciutat i va ser rebuda a la plaça de Sant Roc només per unes mil persones, havien votat que sí a la independència 54.058 sabadellencs. Els indepes s’han de posar al cap que a curt termini és molt difícil la independència, no perquè ho diguin els partits Junts, ERC i CUP, sinó perquè la realitat és dura, però aquesta no és una raó per deixar de lluitar i de votar (Albert Camus). Això és el que volen Marchena, Llarena, Felip VI, PP i Vox. No s’entén? Acabo amb una molt bona notícia, hem enterrat Silvio Berlusconi.
