Josep Gordi Serrat, geògraf
© Granits Barbany
La pedra és un dels capitals naturals més utilitzats al llarg de la història de la humanitat; és present a la majoria de les cultures des de l’edat de pedra fins a l’actualitat, tant per edificar temples o ponts com per fabricar utensilis per a la vida domèstica. Les roques són la part més superficial de la terra. Per tant, la seva extracció acostuma a ser fàcil, si bé el seu treball i sobretot el seu transport impliquen una major dificultat. Per aquest motiu, les pedreres s’ubicaven no gaire lluny dels centres on s’havia d’utilitzar la pedra. Per exemple, l’imperi romà va crear un gran nombre de pedreres per abastir les noves ciutats o aixecar construccions civils, com ponts o aqüeductes. Aquest és el cas de les pedreres d’Olèrdola i Montjuïc, que van servir per aixecar Barcino, o la del Mèdol, que va abastir Tarraco. Si parlem de pedreres romanes, n’hi ha d’espectaculars com la de Santa Margarethen a Àustria, d’on va sortir la pedra per construir el campament Carnuntum i, posteriorment, molts edificis de la Viena contemporània. Actualment s’ha museïtzat i també serveix com a escenari per a concerts i òperes.
Avui dia segueixen existint moltes pedreres i picapedrers. Per entendre com ha evolucionat aquesta activitat, hem anat a conèixer Granits Barbany, que és una empresa familiar ubicada a Llinars del Vallès. Al capdavant hi ha en Jordi Barbany i la seva família, és a dir, la seva esposa Anna i els seus fills Arnau i Júlia. Els Barbany provenen d’una nissaga de picapedrers que treballen la pedra des de finals del segle XIX, quan en Joan Barbany, el primer dels picapedrers, va iniciar el seu periple vital per les pedreres de França i del nord d’Àfrica fins a establir-se a les muntanyes litorals entre el Maresme i el Vallès Oriental. La pedrera de Sant Esteve d’Alcoll, al terme municipal de Llinars del Vallès, és on es van establir definitivament i on es van formar els Barbany.
Per entendre, de primera mà, l’activitat d’aquesta empresa que treballa, des de fa temps, per a la Sagrada Família o per a en Jaume Plensa, vaig entrevistar en Jordi Barbany i el seu fill Arnau per parlar dels vincles d’aquests dos picapedrers amb els materials que treballen. M’interessava conèixer com han viscut l’evolució de l’activitat d’aquest ofici tan noble i antic. Escoltar, de viva veu, quins són els vincles que s’estableixen amb les pedres que treballen, com les interpreten, quin lloc del món natural els atorguen…
Vaig iniciar la conversa amb aquesta pregunta:
A més a més del granit, al qual em consta que teniu gran estima, per la tradició familiar, amb quins altres materials treballeu actualment?
[En Jordi respon] La gran diversitat de pedres que ara tractem és la gran diferència respecte als nostres orígens. Actualment treballem amb tot tipus de pedres: marbres, travertins, sorrenques, calcàries… Són els efectes de la globalització. Ara es pot transportar pedra i, per tant, ens arriben pedres de qualsevol pedrera del planeta. Precisament avui estem esperant unes mostren que ens arriben de l’Afganistan.
M’imagino que aquest és el gran canvi entre el teu avi, el teu pare i vosaltres?
Sí, però el salt no és pas tan gran. El meu avi i el meu pare ja van viatjar per Europa i el nord d’Àfrica a la recerca de pedreres. Nosaltres hem ampliat la recerca, això sí.
[Intervé l’Arnau per fer un aclariment] Ara es és més fàcil comprar i transportar pedres d’altres continents.
L’inici del procés d’escollir la pedra neix sempre de la demanda d’un client?
Depèn. A vegades ens ve un arquitecte o un dissenyador que ja té clar quin material vol o simplement el color i el tipus de textura que necessita i tu t’has d’espavilar a trobar-lo.
Quina és la pedra més curiosa amb què heu treballat?
[L’Arnau pren la paraula] Ara per exemple estem fent feines amb un marbre de bretxa multicolor, on s’aprecien les formes rodones dels antics còdols, així com els tons verds, morats o daurats d’altres pedres inicials. És un material que prové dels Pirineus i que s’anomena «Quatre saisons». És molt vistós i curiós.
[En Jordi aquí puntualitza] Els materials que m’interessen són més casolans que els que agraden al meu fill. A mi em captiva molt el travertí, el granit d’Òrrius, la pedra de la vall d’Aran… Sempre hi ha un afegit sentimental quan treballo aquests materials.
Quan tens davant teu un granit de casa, quins sentiments experimentes?
La pedra de casa, és a dir, la que prové de les pedreres que hi ha entre el Vallès i el Maresme, em desperta moltes emocions. Davant d’un granit recordo l’avi Joan, el tiet Pere, el meu pare i els seus comentaris a l’hora de sopar, envers les feines que havia fet aquell dia. La pedra em fa reviure la història de la meva família.
[L’Arnau intervé] Abans jo he esmentat pedres espectaculars, però a mi el granit també em fa ressonar la nissaga familiar, el pare, l’avi…
© Granits Barbany
Davant de la pedra, heu experimentat un sentiment de reverenciar el material abans d’esberlar-lo o treballar-lo?
He de confessar que davant d’algunes pedres em sap greu haver-les de trencar. Quan et mires aquella peça i gaudeixes de la seva bellesa, et sap greu partir-la. Pensa que nosaltres experimentem un vincle amb la pedra com a tal i un altre amb la peça que vas fent. M’explicaré. Arriba un moment que l’obra que estàs tallant i esculpint te la fas teva. Com més hores i dies passes al seu davant, més acabes sentint-la com una part de tu. Per tant, el dia que la peça surt del taller i es transfereix a la propietat d’algú altre, el meu estat d’ànim és diferent. Aquells no són dies joiosos, més aviat tot el contrari. Per molts diners que rebis, era una part ben teva que marxa per sempre.
En el fons sou uns artesans que estimeu la feina i els materials amb què treballeu?
Pensa que avui en dia hi ha moltes pedreres que s’anomenen d’àrids, com la que hi ha damunt d’Òrrius, que el que fan és esmicolar la pedra per fer-ne grava o trencar-la en grans blocs per a esculleres de ports o zones marítimes. Quan miro aquestes pedreres penso que estan agredint la muntanya, que li fan mal… Nosaltres no agredim la pedra, tot al contrari, la tractem amb atenció i cura.
[L’Arnau intervé] Tingues present que a mi m’agrada escalar i quan soc en una paret, el vincle que s’estableix amb la pedra és molt important. Per tant, ens sap greu malbaratar les pedres i som molt curosos amb el seu ús i aprofitament. Sempre han existit pedreres, des dels temps de l’antic Egipte fa milers d’anys. Les han creat cultures ben diferents per aprofitar la pedra i fer-ne obres que avui en dia tots coneixem i admirem.
[En Jordi segueix] Aquesta conversa em fa pensar en la nostra pedrera d’Òrrius, que està plena de pedres que algú podria considerar que no valen per a res ja que estan a l’aire lliure. Per què hi són? Senzillament, perquè ens costa molt llençar una pedra, millor dit, no ho fem mai. Per nosaltres la pedra és el punt de partida de tot.
[L’Arnau continua] Quan toques una pedra, notes que cadascuna és diferent. Acarones el travertí i és fred; en canvi, toques un granit negre i és càlid. Per a mi, cada pedra és particular i única, diferent… Ara em ve a la ment que a vegades passo pel costat de les pedres i les toco i potser és com saludar-les. No ho sé. També confesso que a les pedres de la feina no els parlo però a les que m’hi enganxo escalant sí. Jo em poso davant de la pedra, la toco, la miro, hi parlo… Abans tant l’avi com el pare teníem més contacte amb la pedra. Us assèieu davant d’un bloc nu i abans del primer cop de martell hi havia i hi ha un temps de pausa, d’observació… Potser s’ha perdut el romanticisme que hi havia abans de tocar la pedra, de mirar-la, d’entendre-la… Ara potser tot és més industrial?
Existeix doncs una connexió interior amb la pedra, pel que em dieu, oi?
Jordi i Arnau Barbany
Jo que crec que sí. Potser més a la muntanya que al taller. Quan anem a caminar pels voltants d’Òrrius, no puc evitar sentir la història del paisatge, de la muntanya… Als anys seixanta hi havia vuit pedreres, que en ocasions eren vuit famílies o grups de persones que treballaven una zona de boles de granit per fer llambordes, voreres… D’aquest passat encara hi ha a la muntanya les seves restes, que els meus ulls experimentats són capaços de descobrir, i m’emociona veure una tasconera, és a dir, una zona on amb tascons es tallava la roca. En ocasions, m’aturo i netejo la tasconera per observar o deduir com es va fer.
[L’Arnau continua] A mi em passa el mateix. Quan passejo per la muntanya per arribar a una zona d’escalada, no puc evitar de mirar i, a vegades, aturar-me davant de qualsevol aflorament rocós. Tocar les roques, sentir la seva textura, temperatura, color…
Acabo la conversa amb en Jordi i l’Arnau, tercera i quarta generació d’una família de picapedrers que, tot i el necessari procés d’industrialització que demanen els actuals temps, segueixen estimant la seva feina, els materials o les pedres que tenen davant, tractant-les amb respecte i estima. En el fons, els diferents materials litològics que formen els nostre paisatge i subsol també són part del tot, és a dir, de la naturalesa D’aquella en la qual vivien immersos l’avi Joan, l’oncle Pere, en Pepito… i ara ells, continuant amb l’ofici de picapedrer, com a artesà que entén i gestiona el bon ús de la pedra.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
