[Tom Colomer, Escriptor i dramaturg]
Doncs a mi m’ha agradat, què voleu que us digui. No és ni la revolucionària pel·lícula destrossapatriarcats que alguns auguraven ni la cursilada naïf i pop per a nenes de sis anys que volen ser princeses. Sense ser tan rupturista com esperàvem, però, sí que trobem una gran munió de senyors MOLT enfadats amb el que acaba sent una sàtira bastant intel·ligent del model patriarcal que ens regeix. I dic intel·ligent, tot i que la trama és força plana per tal que fins i tot les nenes de sis anys que volen ser princeses la puguin seguir còmodament –potser aquí rau part de la seva intel·ligència, justament– perquè tracta temes com l’alienació de la dona o l’exigència de perfecció que reben per part del mon però d’una manera tan superficial, tan anecdòtica, tan com a nota a peu de pàgina, que al final estan ben introduïts perquè s’hi pugui pensar sense que re deixi de ser el producte pop i de masses que sempre s’ha volgut que fos.
Per això m’estranya tant veure senyors tan ofesos amb el suposat odi d’una sàtira simpàtica que en cap moment es disfressa d’altra cosa que no sigui això, una sàtira simpàtica, i que a més a més també recull els perjudicis que els homes rebem d’aquest sistema –l’exigència de ser dominant i protector, fort i líder, i tants altres estereotips. A mi em sembla una enorme lliçó de feminisme, articulada per a aquelles nenes de sis anys que volen ser princeses però també força útil per a tothom en general, que a més a més té una paleta i un setting molt ben cuidats, a part de col·laboracions boníssimes.
En resum, sense deixar de ser una pel·lícula d’entreteniment pur i dur, amb una trama senzilla i amb –aparentment– cap mena de pretensió més enllà d’això (el que tots esperaríem d’una pel·lícula de barbies, al cap i a la fi), resulta que filtra un missatge feminista (com era d’esperar, també, que ningú pensava que anava a veure “només” una pel·lícula de barbies) amb prou tacte i prou subtilesa com per no embrutar la peça d’entreteniment alhora que amb prou mordacitat com per enfadar tant uns quants senyors que deuen ser justament els que compleixen amb el perfil que satiritza la pel·lícula. Altres diuen que es queda curta, però a mi em sembla que aquesta mesura és precisament el seu gran èxit: un mon en què el missatge arriba –i agrada– a tots els públics.
