Isa Vega, arquitecta
Treure l’aigua clara de quelcom significa desxifrar enterament el sentit d’una cosa confusa. I això és el que volem fer amb tot el que envolta el complex món de l’aigua, en un moment en què la manca d’aquest preuat element de vida ha fet saltar totes les alarmes en quasi tots els àmbits.
Estem assedegats de saber i farem una col·lecció d’articles des de diferents enfocaments i signats per diferents especialistes per posar l’atenció sobre l’aigua, un capital natural important que hem de cuidar.
En aquest primer article ens farem les preguntes més generals, que intentarem clarificar, i també altres preguntes que quedaran a l’aire, pendents de resposta amb els articles successius de la col·lecció.
Sabem realment què és l’aigua?
Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, DIEC, l’aigua es defineix com a «Líquid transparent, inodor, insípid, compost d’hidrogen i oxigen, de fórmula H2O, que fon a 0 °C i bull a 100 °C, el qual, en un estat més o menys impur, constitueix la pluja, els mars, els llacs, els rius, etc.». Després cita tipus d’aigua segons procedència, composició, qualitat o ús i finalment moltes expressions amb la paraula aigua, amb sentits ben diversos, cosa que evidencia que és un element molt present en la nostra vida si ha acabat influint en la nostra llengua.
Sabem com afecta la nostra vida?
Nosaltres som aigua. El cos humà posseeix un 75% d’aigua en néixer i prop del 60% en l’edat adulta, i per això és tan imprescindible per a la nostra supervivència. Tot i ser tan essencial, no tenim reservori d’aigua i cada dia en perdem a través de la suor i la respiració i per via renal i fecal, en funció de l’activitat i de la humitat i temperatura. Cal restituir aquesta aigua perduda. Si no, en cinc o sis dies podria perillar la nostra vida.
No en va, la història de les civilitzacions s’explica sempre lligada a l’aigua dels territoris que ocupen. És important, doncs, la relació entre els assentaments humans i la disponibilitat d’aigua i la importància de vetllar per l’equilibri entre ambdós. El desequilibri entre ells és el que va començar a traçar el camí tort que avui tenim i que hem de ser capaços de redreçar si volem garantir la nostra supervivència com a espècie.
Sabem on trobar l’aigua per viure?
El planeta on vivim té molta aigua, però només un 3% és aigua dolça, la que necessitem nosaltres per viure. D’aquest 3% d’aigua dolça, l’aigua que utilitzem majoritàriament prové de l’explotació de l’aigua superficial, que només és un 1%. El 20% són aigües subterrànies, els aqüífers, i el 79% es troba en els casquets polars i glaceres i representa un reservori d’aigua, tot i que l’estem perdent per efecte del canvi climàtic.
Sabem d’on ve l’aigua? I a on va?
L’aigua és un fluid que ve i va i es transforma, que canvia d’estat, de líquid a sòlid o gasós, i constitueix un cicle que en un determinat territori garanteix la seva disponibilitat i per tant la vida en ell. Altre cop versem sobre la relació d’aigua i territori, que es determina pel concepte de conca, que és l’àrea de terreny que topogràficament i per pendents recull les aigües que configuren un curs superficial, un riu.
Sabem per què ara quasi no tenim aigua plenament disponible?
Doncs precisament perquè han variat els fenòmens que fan possible l’equilibri del cicle de l’aigua degut a la nostra errada intervenció sobre el territori, de manera directa o indirecta, i això ha provocat el canvi climàtic.
La falta de pluja no és un fenomen deslligat de la nostra acció sobre el medi, ans el contrari: el canvi de règim pluviomètric que estem observant és degut a l’escalfament global i aquest està directament relacionat amb l’augment dels gasos amb efecte d’hivernacle que, al seu torn, és conseqüència directa de la nostra activitat productiva, sigui per processos de fabricació, manipulació o mobilitat dels materials i/o dels productes.
L’actual sequera ha posat en evidència la nostra responsabilitat vers el difícil equilibri dels recursos naturals, i en especial de l’aigua, i clama una resposta per part nostra a l’alçada del repte de supervivència que suposa.
En l’anterior sequera (2008) es va apostar per la dessalinització i també per la regeneració i recuperació dels aqüífers i això va permetre diversificar les fonts d’abastament, per no dependre directament de la pluja.
El temps ens ha evidenciat que no n’hi ha prou, que calen altres accions per garantir la demanda d’aigua. Caldrà pensar doncs a activar, d’una banda, polítiques de gestió eficient de les diferents conques que abasteixen el país i, d’altra banda, d’estalvi del recurs pel que fa al consum que en fem per a les diferents activitats. Per saber-ne més coses, es recomana veure el portal https://sequera.gencat.cat/.
Si la sequera ha vingut per quedar-se, si més no com a tendència cíclica associada al canvi climàtic, sembla lògic que caldrà aprofundir en cadascun dels condicionants que la fan més o menys significativa en cada part del territori i desplegar estratègies adequades en cada cas, per a la gestió sostenible del recurs, que suposa comptar no només amb grans infraestructures, sinó també i preferentment amb els recursos locals, i si cal serà necessari fer canvis legislatius per a l’ús del recurs.
Sabem quin és el consum d’aigua que fem i per a quin destí?
L’aigua és un bé públic i les persones, empreses i organismes poden fer-ne un ús privat si disposen de l’autorització corresponent de l’Agència Catalana de l’Aigua i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), que són els organismes que gestionen les conques internes de Catalunya (districte de conca fluvial de Catalunya) com a administració hidràulica de Catalunya i les conques de l’Ebre a Catalunya (riu Segre, el Noguera Pallaresa i altres). Els ajuntaments són les administracions responsables de fer arribar l’aigua a les aixetes de les cases.
Els usos de l’aigua es poden classificar segons les activitats a les quals es destina. L’aigua es pot destinar a les necessitats domèstiques (aigua de boca), industrials, de reg i de l’agricultura/aliments. En aquests casos estem parlant d’usos consumptius o extractius. Es consideren usos no consumptius, com els lúdics o la generació d’energia hidroelèctrica, quan no impliquen extreure l’aigua del medi on es troba i la pràctica totalitat del recurs emprat retorna al medi en condicions de qualitat i règim similars a les existents en el punt de captació.
El consum que fem de l’aigua és diferent per a cadascuna de les nostres activitats i varia també segons si parlem de les conques internes de Catalunya o de les conques catalanes d l’Ebre.
Si bé ambdues àrees de gestió de l’aigua són similars (48% les conques de l’Ebre i 52% les conques internes), la població es concentra quasi tota en l’àrea de les conques internes, i adquireix molta importància el consum d’aigua d’ús domèstic i industrial, mentre que a les conques de l’Ebre el consum és majoritàriament per a usos agraris (agricultura/aliments i ramaderia intensiva).
Al marge d’aquests grans grups de consum del recurs que distingeixen els usos consumptius i no consumptius, on queden els usos que han de garantir no només la nostra supervivència com a espècie sinó també la de tot el planeta, vetllant per l’equilibri ecològic? Tenim previst aquest ús ambiental? Si és així, l’hem de considerar un ús no consumptiu? Si no és així, caldria introduir un nou ús més lligat a l’equilibri ecològic?
Sabem si l’aigua té sempre la mateixa qualitat? Quines qualitats existeixen?
La qualitat de l’aigua que s’abasteix és habitualment d’aigua de boca, per garantir els usos domèstics en què es requereix la màxima qualitat, per ser beguda i per a la neteja del cos i aliments.
Recordem però que aquest és només un dels usos consumptius, a banda de l’ús industrial, de ramaderia i agricultura o bé de reg i neteja de l’espai urbà. Tots aquests altres usos consumptius demanen una qualitat màxima de l’aigua? D’entrada sembla que no. Caldria, doncs, establir unes qualitats per a cadascun d’ells.
Els usos no consumptius no requereixen la màxima qualitat de l’aigua, precisament perquè no és per a consum humà, animal o vegetal. Però quina qualitat té actualment l’aigua per a aquests usos? En molts casos de boca, quan no caldria, o no en tots els casos. Podríem usar l’aigua regenerada provinent de la neteja de l’aigua ja usada i bruta i l’aigua de freàtic que prové de l’explotació de les fonts subterrànies dels aqüífers.
Cal diversificar més les qualitats de l’aigua per garantir la màxima eficiència de l’aigua de boca.
Sabem si fem una gestió eficient del recurs?
Sembla lògic que davant la imminent escassetat de l’aigua i la tendència futura que no ens augura una millora, caldria assegurar la màxima eficiència de la gestió del recurs per a cadascun dels seus usos.
També sembla lògic exigir més eficiència en aquells usos on es concentren els consums més grans, com són l’ús agropecuari, l’ús domèstic i l’ús industrial, que suposen pràcticament la totalitat del consum de l’aigua.
En el cas de la ramaderia, potser no podem variar molt els consums d’aigua per a l’alimentació dels animals, però sí que es pot millorar en la gestió dels purins que contaminen les fonts subterrànies, inhabilitant la possible gestió d’aquest recurs per a l’abastament de municipis propers a les granges o plantejar un nou model ramader i considerar la ruralitat com un actiu de gestió del territori que abriga els ecosistemes naturals.
En el cas de l’agricultura, els agricultors veuen com se’ls limita l’aigua amb la conseqüent pèrdua de cultius immediata i potser hipotecant les futures collites, quan la seva producció és de primera necessitat. D’altra banda, les comunitats de regants que històricament han gestionat l’aigua per al reg dels camps de manera conjunta i amb uns criteris concrets també estan perdent autonomia.
En el cas de l’ús domèstic, ja s’està treballant en el reaprofitament de les aigües pluvials i regenerades dins el mateix edifici, les anomenades aigües grises, per tal de baixar la demanda d’aigua de boca i conseqüentment la demanda del recurs. Cal però fer canvis jurídics per implementar-ho i fer polítiques que obliguin a incloure en els edificis els instruments que facin més eficient l’ús del recurs.
En el cas de l’ús urbà, s’utilitza per al reg d’espais verds i neteja de carrers, on ja s’està treballant també per fer servir aigua regenerada o d’origen freàtic en alguns municipis, però caldria aconseguir que esdevingui una tendència. A més, l’aprofitament i gestió de les aigües pluvials en entorn urbà també és un tema en el qual es treballa i en el qual cal seguir insistint per no haver de netejar les aigües de pluja que arrosseguen els contaminants de les superfícies de carrers quan parteixen d’una qualitat inicial bona que caldria aprofitar.
En el cas de l’ús industrial, caldria distingir la qualitat de l’aigua d’abastament i la de l’aigua usada. La qualitat en l’abastament hauria de ser la mínima necessària per a cadascun dels processos productius, fomentant aigües regenerades dins el mateix cicle per limitar la utilització d’aigua de boca. La qualitat de l’aigua usada hauria de ser controlada, obligant a fer processos de neteja de l’aigua abans del vessament, per obtenir uns mínims nivells qualitatius per vessar l’aigua a la xarxa de clavegueram i nivells de major qualitat quan hi ha vessaments directes al medi. Ja hi ha empreses que ho fan però cal que es generalitzi per a tot el país.
Paguem adequadament per consumir l’aigua per a cadascun dels seus usos?
Quan paguem el rebut de l’aigua, paguem diferents conceptes, però a grans trets en són tres: d’una banda les infraestructures d’abastament (per disposar de l’aigua en quantitat i amb qualitat adequada), les infraestructures de clavegueram i depuradores (per retornar l’aigua al medi amb la qualitat adequada) i finalment la quantitat d’aigua consumida (volum d’aigua en metres cúbics) i els impostos afegits, com és el cànon o l’IVA.
La veritat és que després de constatar la importància de l’aigua per a la nostra vida, el difícil que és trobar-ne a les fonts, que cada vegada n’hi ha menys per a tot el volem fer, i que cal millorar l’eficiència per a cada ús, l’aigua surt molt barata, econòmicament parlant. Potser per això la malgastem? Perquè som majoritàriament una societat que dona valor a les coses segons els diners que costen i en funció d’això en té més o menys cura?
Sembla, però, que malgrat el baix cost econòmic, la gestió de l’aigua ens surt molt cara ambientalment parlant.
Per tot plegat és assenyat concloure que ens cal saber més coses sobre aquest recurs tan necessari, escàs i potser no prou preuat, per tenir-ne cura, perquè cuidar l’aigua és cuidar la vida.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
